Cabrera Infante converteix en un llibre de memòries i d'història viva el que va concebre com una novel·la

Els podria dir queCuerpos divinosexplica el que Guillermo Cabrera Infante (Gibara, Cuba, 1929 - Londres, 2005) ha estat explicant i cantant durant tota la seva vida: una Havana recordada musicalment

–si no cinematogràficament– a parts iguals: meitat feliç, meitat dolorosa. Meitat record, meitat oblit: o de la impossibilitat d’oblidar el que no vol ser recordat.

Els podria dir que aquesta novel·la, comLa ninfa inconstante(2008), es publica pòstumament, i que no és sinó una inequívoca celebració de l’amistat caribenya: «Nosotros en Cuba, o al menos mis amigos, ­hacíamos un chiste de todo: aun de la dolorosa realidad, así trascendíamos lo terrible del problema por medio de la risa».

Els podria dir que el fris narratiu més important de la literatura cubana del segle XX està compost per tres novel·les que en són quatre:Tres tristes tigres(1967),La Habana para un infante difunto(1979), l’esmentadaninfai ara aquestsCuerpos divinos,en què Cabrera Infante havia estat treballant al llarg de tota la seva vida i que només la seva mort va fer que quedés inconclusa amb gairebé 600 pàgines. Un text que tanca el cercle viciós d’una literatura que no té fi.

EROTISME VICTORIÀ / Els podria dir que potserMy secret life(La meva vida secreta), les memòries eròtiques victorianes atribuïdes a Henry Spencer Ashbey, ha estat un referent per a Cabrera Infante.

Els podria dir que el que s’hi explica (les festives memòries d’un jo narrador des del 1958 fins al 1962) importa poc perquè del que es tracta és de tornar a repetir tantes ve­gades com sigui necessària la imatge ­descoberta d’una ciutat que seràpur fum.

I els podria dir, per acabar, que la lectura d’aquesta novel·la que conté un tros de la història de Cuba i dels gustos musicals, cinèfils i llibrescos d’uns personatgesmade inCuba, dibuixa la geografia eròtica d’uns personatges que són una infinitat de jugadors amants convertits en la recerca agònica per aconseguir la imatge d’una dona que conté totes les dones. Estimada una, estimades totes. Estimada Cuba.

Però no només he vingut a parlar del que els podria dir. He vingut a dir queCuerpos divinosés el centó i compendi que tot lector de Cabrera Infante de veritat haurà de rellegir, el grau zero de la seva escriptura: un text que podem llegir com una no­vel·la de formació que el mateix ­narrador assumeix: «Estas páginas debían llamarse los años de aprendizaje y no de otra manera». Però no és només queCuerpos divinos siguin les confessions més o menys velades del ­mateix narrador: «Leo todo esto y casi olvido por qué lo escribí, cosa que me pasa a menudo. ¿Por qué comencé así esta tercera parte de lo que quiere ser una nove·la y no pasará de ser una velada autobiografía?».

El que resulta notable és que aquesta novel·la, convertida no per atzar en mans de Cabrera Infante en un llibre de memòries que és un relat de la història viva –i morta– d’una Cuba que ja se n’ha anat, és sobretot un llibre personalíssim d’uns anys irrepetibles. Només Cabrera Infante podia fer aquest exercici d’estil que és la repetició joiosa («me gusta más repetir que digregar –y vaya si me gusta hacer digresiones») d’uns records privats transmutats en història ­col·lectiva.

Injectant a cada pàgina les ma­teixes dosis d’humor delirant, paròdies secretes, erudició velada i ritme, molt de ritme,Cuerpos divinos­cor­robora que Cabrera Infante sempre va estar preparat per morir. ¿Com es pot entendre, sinó, el somriure que sempre desperta a la cara del lector?

3 CUERPOS DIVINOS

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Guillermo Cabrera Infante

Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores. 555 pàg. 23,50 €