Benet Rossell i el llibre 'El Molino. Un segle d'història' reivindiquen la memòria lúdica i transgressora del Paral·lel

Eren altes hores de la matinada d’una jornada del 1998, quan l’artista Benet Rossell (Àger, Lleida, 1937) sortia del seu taller. Recorreguts a penes 100 metres, va observar un grup de persones que furgaven en dos contenidors instal·lats al Paral·lel. Allà, entre runa, hi havia documentació i desenes de decorats d’El Molino, muntanyes de fons de tramoia llençats a les escombraries pels empresaris russos que acabaven de comprar l’emblemàtic cafè concert. Rossell va parar un taxi i va ficar al maleter 18 escenografies pintades a mà pels germans Joan i Josep Salvador, mentre altres veïns del barri intentaven salvar tot el que podien. Aquelles hordes també es van carregar l’ornamentació interior de l’arquitecte modernista Manuel Raspall. Vidrieres, mobles i partitures, tot al carall.

Després de pal·liar la destrossa

–humitats, estrips, fongs, les dents dels rosegadors–, Benet Rossell i Cristina Giorgi, la seva companya i eficaç col·laboradora, van conservar a l’estudi els telons moliners amb els seus mons somiejats: un poblat de l’oest, el palau d’un faraó, un pati d’ogives medievals per a Romeu i Julieta, les turbines d’un transatlàntic… Tots aquests decorats formaran part d’una instal·lació que l’artista inaugurarà el 10 de juny al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) amb el títolParal·lel, paral·lel, com a homenatge a l’artèria barcelonina que va irradiar alegria i es va atrevir a la transgressió en èpoques amargues. El muntatge també inclourà les filmacions que Benet Rossell va realitzar des del balcó d’uns amics, en què va poder capturar el procés d’assolament i posterior reconstrucció d’El Molino, així com entrevistes amb veïns, gestors culturals i vells artistes del cabaret. La geografia urbana i les seves transformacions són una constant en el treball de l’artista Benet Rossell.

El seu refugi del carrer de Roser és un racó de llum i calma on la creativitat es va alimentant en petits planters, dels quals brotarà, a base de temps i paciència, un quadro, una escultura, un gravat o un poema visual. Vinculat a l’art conceptual i als moviments d’avantguarda, Rossell pertany al grup anomenatels catalans de París, juntament amb Antoni Miralda, Joan Rabascall i Jaume Xifra. De fet, el muntatgeParal·lel, paral·lels’inscriu dins d’una gran mostra de més d’un centenar de peces amb què el Macba pretén rendir tribut a la seva trajectòria.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Els paletes d’El Molino, tancat des de fa 12 anys, avancen amb cert retard, encara que tot indica que les obres s’hauran acabat cap a finals de la primavera. La nova propietària, Elvira Vázquez, a través de l’empresa Ociopuro, pretén convertir el cafè concert en el nucli d’un «autèntic Broadway barceloní». Tant de bo que finalment ho pugui aconseguir.

A l’espera que el projecte tiri endavant, val la pena passejar-se per les pàgines del llibreEl Molino. Un segle d’història, editat per Angle. Després d’un profús treball documental, Lluís Permanyer, cronista de la ciutat, desgrana els avatars del cabaret, des que es va inaugurar el 1899 com La Pajarera Catalana, i els barreja amb delicioses anècdotes fellinianes. El text s’il·lustra amb 200 imatges de fotògrafs com Kim Manresa, Josep Tobella i Joan Fontcoberta, retrats en què afloren personatges gravats de forma indeleble en l’imaginari barceloní. Hi són tots: la Bella Dorita, Mary Mistral, Johnson, Escamillo, Merche Mar i La Maña. Llarga vida a les aspes d’El Molino.