Sanjosex: «És millor crear tradició que viure un 'boom'»

–No estan malament els canvis que ha fet en la cançó de Ventdelplà

–Em van animar a refer-la al meu aire i canviar-hi el que fes falta. Aquest any a la sèrie hi passen coses menys boniques i em van demanar una cosa íntima, profunda, menys rockera.

–Vostè, que és arquitecte, ¿creu que Barcelona s’americanitza amb els seus nous edificis alts?

–No, ¡jo crec que la torre Agbar és massa baixa! Si fas un gratacel, ¡fes-lo com Déu mana! L’Hotel Vela m’emociona menys: vol ser transparent, però és opac.

–Com a músic, aposta per les arrels culturals pròpies i critica l’hegemonia anglosaxona.

–Compte, jo no els critico a ells, sinó els d’aquí. Sents Radio 3 i almenys el 60% és anglosaxó. Arriba un punt que això no dóna més de si, i som nos­altres els que hem d’oferir alguna cosa. Manel, per exemple, utilitzen ritmes d’aquí i per això agraden.

-Al marge d’un camí

–És el disc en què porto aquesta idea a l’extrem i que totes les peces tinguin una empremta d’aquí. No és cançó tradicional: té blues i música africana, però intento que hi hagi unes arrels mediterrànies europees. Que algú de fora, sense entendre les lletres, digui: «¿què és això?».

–Ha trigat gairebé tres anys. ¿S’ho ha pensat molt?

–Està molt treballat i es nota. M’agradaria que no es notés tant.

–No es pensi: quan canta segueix sonant com si estigués conversant amb algú a la barra d’un bar.

–¿Sí? Tant de bo sigui així. Però dono moltes voltes a tot; les paraules són molt importants. I musicalment voldria fer una cosa més fresca, amb menys pes: ungrooved’aquí.

–¿Necessita compondre?

–Sí, però a poc a poc, sóc més reflexiu que el meu amic Jaume Pla [Mazoni]. Hauria de ser més intuïtiu, amb una actitud menys treballada.

–El disc transpira un aire de melancolia per les tradicions perdudes.

–És elcontinuumdel disc. Em vaig comprar un llibre de danses tradicionals de l’Empordà, i gairebé no en queda cap. ¿Feia falta arribar a això? La Catalunyanovaha conservat més tradicions: els castellers o les jotes.

–També hi ha nostàlgia en clau personal: la peça Bob Dylan.

–És un homenatge a la generació dels meus pares, que m’ha llegat Dylan. Li dono les gràcies amb uns acords i una manera de cantar que són seves, però en clau de rumba.

–Al principi, Sanjosex era més cràpula. ¿Ara és més filosòfic?

–He buscat una part més intensa i profunda que no havia aconseguit abans. Però trobo a faltar cançons comPutaoEt menjaria a petons.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

–Fa quatre dies s’integrava en la nova generació d’artistes amb Mazoni, Roger Mas, Refree... Però ara ja tenim un front d’uns vint anys amb Manel, El Petit de Cal Eril, Anímic, u_mä...

–Sí, hi ha una escena sana i activa. En part, gràcies a la crisi discogràfica, perquè ara fas el que et ve de gust. És bo que no hi hagi talls generacionals, sinó una continuïtat. No fa falta que hi hagibooms: és millor que anem creant una tradició, un gruix. Serà menys espectacular, però més positiu.