La meca del cine es mira al mirall a 'Algo pasa en Hollywood'

Si algú fes una pel·lícula sobre el lloc on vostè treballa, probablement vostè i els seus companys de feina estarien encantats de la vida al veure-la. També és gairebé segur que la resta del món no compartiria aquest entusiasme, i és lògic. Però

Hollywood no entén de raonaments lògics, i per això acostuma a mirar-se al mirall per encapsular el seu propi reflex, deformat amb intencions masoquistes o vanitoses, en pel·lícules com Algo pasa en Hollywood.

Basada en les memòries del productor Art Linson sobre la seva vida en el cine, la nova pel·lícula de Barry Levinson mira amb cinisme mesurat un món ple de dives, artistes dements i altres narcisistes. De totes maneres, no fa falta veure-la per saber una cosa: una regla d’or per mantenir-se viu en aquest món és no mossegar la mà que et dóna menjar. Així doncs, encara que apunta reflexions sobre el sobrepès dels egos i de la desequilibrada pugna entre el comerç i l’art, el film és més aviat un lament per la por a l’ostracisme que pateixen els productors que una crítica a les pel·lícules que produeixen o, en general, a una màquina que dedica obscenes sumes de diners a projectes estúpids.

Sobre el paper, Blindado podria encaixar en una descripció tan poc amable, però no ens precipitem a assenyalar-la amb el dit acusador. És cert que es tracta d’un thriller criminal ple d’acció sovint ultraviolenta, però no només passeja amb el cap ben alt la seva vocació de cine de sèrie B sense psicologia o molestes dobles lectures, sinó que, en bona part gràcies al talent implicat en el film tant darrere de la càmera –el director d’origen hongarès Nimrod Antal ja havia demostrat que sap rodar cine de gènere amb molt múscul però sobretot amb molta personalitat– com davant: Matt Dillon, Laurence Fishburne, Jean Reno.

SOBRE ROBATORIS / Els seus personatges no s’anomenen Senyor Marró o Senyor Taronja però és molt probable que hagin vist Reservoir dogs. Al principi d’aquesta història, ells i alguns altres xerren amb una cervesa a la mà sobre robatoris fallits i robatoris triomfals, i revelen sense malícia esquerdes en el sistema de seguretat de l’empresa de transport on treballen. Com Tarantino i altres teòrics sobre atracaments perfectes ens han ensenyat, el seu pla meticulosament pensat per sortir de pobres acabarà en un desastre sagnant. ¿No s’ho haurien d’haver imaginat? Probablement ho van fer, però de vegades un home ha de fer el que ha de fer.

Que l’hi diguin als protagonistes de Mal día para pescar, primer llarg del celebrat curtmetratgista Álvaro Brechner. Jacob von

Oppen (Jouko Ahola) és un excampió mundial de lluita lliure, envellit i borratxo, convertit gairebé en atracció de circ pel seu representant, Orsini (Gary Piquer), un bocamoll buscavides que es passeja per la vida actuant com si tingués el control però que sempre espera un miracle. Tots dos es dediquen a viatjar per Sud-amèrica, visitant petits pobles i abusant de la credulitat de la seva

gent.

SALOMÓN SHANG DENUNCIA / Però, per la pèrdua d’aptituds físiques o per esgotament moral, els seus dies s’esgoten de manera ineludible. Si la seva història sona tràgica, és perquè realment ho és. Però també és còmica. És rara. Si els germans Coen s’unissin amb Arturo Ripstein per fer un remake d’El lluitador, de Darren Aronofsky, probablement el resultat seria una pel·lícula semblant a

aquesta.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

De ben segur que Orsini s’entendria bé amb Salomón Shang, una figura peculiar del panorama cinematogràfic català. Per situar-nos, aquest director fa a velocitat endimoniada pel·lícules afectades i sense complexos com ara La zona de Tarkovsky i Reencarnación, i fa poc va fer pública una carta oberta per criticar que el seu nou treball, Cinéclub, ha estat l’única pel·lícula catalana del 2009 que no ha rebut cap subvenció de la Generalitat. Ateses les dificultats que sembla que pateix per dirigir, té sentit que el film pretengui funcionar com un lament per l’agònica situació del mitjà fílmic. Cinéclub parla d’una sala que tanca, perquè en el món modern l’experiència del consum de pel·lícules en col·lectivitat ha perdut la seva raó de ser. Sembla que, d’una manera o de l’altra, el cine no pot deixar de reflexionar sobre si

mateix.