Un espanyol reviu el segrest massiu al París-Dakar del 99

José Luis Criado recorda que ja era de nit, que «eren les cinc o així però ja era de nit», i que en un lloc conegut com el pas dels Elefants «un grup de bandits militars, o de militars bandits» els van parar, els van fer baixar «a cop de crits i de kalaixnikov» i els van portar amb els altres, a uns 100 metres, darrere d’una duna. «Aquella gent coneixia molt bé el territori, sabien que en aquella zona no podíem anar a més de 30, 40 quilòmetres per hora, anàvem com trepitjant ous quan aquests tres individus van pujar als pescants del camió, ens van cridar, ens van ensenyar les armes i ens van obligar a aturar-nos».

UN CENTENAR DE PERSONES / Gener del 1999: José Luis Criado tenia 41 anys i feia el seu vuitè París-Dakar, al seient del copilot d’un camió que portava Jordi Jubanteny. Acabarien dotzens, però el que faria d’aquell ral·li un fet difícil d’oblidar és que acabarien segrestats. A Mauritània. «Aquell dia van retenir el 40% del ral·li. Primer les motos, i els cotxes més ràpids, que van ser els primers d’arribar als Elefants, i finalment els camions. Crec que érem aproximadament 100 persones, hi havia més de 30 camions, uns 40 cotxes i entre 15 i 20 motos. Tots anaven arribant i quedaven atrapats. Si no recordo malament estàvem a tan sols quaranta quilòmetres de la meta, però és clar, això és Mauritània, era el desert i allò estava totalment desolat, deshabitat».

No era la mateixa zona on diumenge van segrestar els cooperants catalans: això era l’orient, a prop de la frontera amb Mali, la part de Mauritània que sempre s’ha considerat perillosa. Criado recorda que en total eren 10 o 12 bandits, que els van fer baixar del camió «a empentes», els van conduir amb els altres i es van emportar el camió. «Era un lloc de dunes petitones», diu. Els ostatges van estar una estona tirats en la sorra fins que els segrestadors els van il·luminar amb les llums d’un parell de cotxes. «Ens cridaven en francès, ens deien que ens estiguéssim callats, que no ens moguéssim. Llavors van començar a cridar-nos, un a un, i jo vaig dir: ‘Ai, mare meva. Aquí ens hi quedem’. Al primer el van obligar a posar-se de genolls i li van posar una pistola al cap. Jo, la veritat, vaig passar molta por. Vaig pensar que era el final».

IRONIA I CORDIALITAT / Però no hi va

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

haver cap tret. Els ho van prendre tot, els van fer formar en fila i allà,

quan de nou estaven pensant que simplement els afusellarien, va aparèixer el cap del grup. Amb un somriure. «Ens va dir que ja s’havia acabat tot, que ja ens havien robat i que moltes gràcies per haver vingut. Que ja ens veuríem l’any següent. Amb ironia i cordialitat». Cotxes, camions i motos estaven repartits en un radi pròxim. No tots: alguns se’ls havien emportat. Els ostatges, que ja no ho eren, van reprendre el camí. Havien estat sis hores segrestats.