El professor de literatura de la UB David Viñas analitza en un assaig les claus dels supervendes

Els best-sellers no tenen bona fama però es venen com xurros. Hi ha qui en parla i no els llegeix i hi ha qui els llegeix d’amagat. Ruiz Zafón, Pérez-Reverte, Larsson se sumen als veterans Follet, Gordon o King. Donen fama i diners. ¿Quin és el secret? Això els agradaria saber a molts inclòs David Viñas (Barcelona, 1968) professor titular de Teoria de la Literatura de la Universitat de Barcelona que va començar a estudiar aquest fenomen quan va confirmar que els seus alumnes no havien llegit cap dels supervendes dels últims anys. Ell tampoc. I els seus companys de claustre, tampoc. El que ja li va provocar moltes preguntes és que va convidar un dia a la seva classe l’editor d’un d’aquests supervendes i parlava amb menyspreu del fenomen.

David Viñas, autor de dos assajos sobre la crítica literària, ha pretès respondre a algunes qüestions a El enigma best-seller, fenómenos extraños en el campo literario (Ariel), un amè estudi sobre una part de la narrativa actual menyspreada per la critica i estimada pel gran públic. «La gent que em llegeixi a mi no llegeix les crítiques», va dir un dia l’autor de Los pilares de la tierra, fart de veure’s gairebé obligat a demanar perdó per la seva obra.

Recepta difícil de reproduir

«No resulta gaire difícil», escriu Viñas, «descobrir-ne els ingredients bàsics i fins i tot el procés d’elaboració, però després és dificilíssim obtenir el resultat somiat i més difícil encara evitar que no et quedi cara d’idiota al descobrir que, en definitiva, aquí el secret és que no hi ha secret».

¿De què va? El best-seller «aprofita els trets de gèneres molt consolidats, com la novel·la negra i gòtica, explica Viñas, i després hi ha el màrqueting, indispensable per arribar a les llistes d’èxits. A més, «el que importa és la història i menys la forma d’explicar-la», afegeix Viñas, tot i que ha de complir una idea bàsica, «entretenir». El lector, en tot cas, no és tonto i reconeixerà qualsevol pedanteria de l’autor i els seus intents per tractar-lo com a ignorant. «El millor és que el lector tingui la sensació que ha après coses, encara que sigui una cultura molt superficial», diu Viñas, i recorda que els llargs paràgrafs en llatí d’El nom de la ro-

sa no van acovardir els centenars de milers d’europeus que la van llegir.

¿Com és el lector? Viñas va intentar trobar el típic lector de supervendes i va fracassar. Però sí que va trobar en comú una «actitud de lectura». Llegir té un component d’evasió i el ciutadà del carrer «vol que li expliquin una bona història», insisteix Viñas, que rebutja el qualificatiu de «porqueria» que de vegades es dóna a aquest gènere, així com el fet que «se li perdoni la vida» al lector de grans èxits que, agradi o no, «creen tendència».

¿I per què són tan gruixuts? A aquesta mena de literatura sembla que li aniria bé la mida mitjana i petit de llibre. Però abunden els grans volums difícils de manejar. Encara que no ho ha estudiat en profunditat, Viñas considera que «l’autor ha fer gala del seu didactisme i que ha tret profit de tot el que ha après; és el preu que en paga el lector». Tot i que en aquest cas la mida no importa en termes de vendes, Viñas reconeix que no són poques les vegades que el text s’allarga innecessàriament.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Per a aquest treball, que Viñas s’ha pres tan seriosament com el que va realitzar sobre el recentment desaparegut Francisco Ayala, evidentment va llegir més d’una vintena de best-sellers. Per tant, és lògic que apliqui el resultat de les seves investigacions a l’últim fenomen, el Milennium de Stieg Larsson.

¿Quin és el secret del seu èxit? «Té», assegura, «les claus bàsiques del gènere negre. Però la sorpresa és que Larsson es va inventar un personatge femení, que havia de ser secundari, però va anar creixent i es va convertir en tan atractiu que es va menjar al personatge principal».