Depeche Mode es reafirma com a clàssic modern al Sant Jordi

Depeche Mode, un grup que en els seus inicis va vendre tornades pop sintetitzades dins de l’efímera onada new romantic, és avui un clàssic modern que simbolitza el triomf de l’electrònica com a llenguatge de masses. Una electrònica amb ànima i múscul; transformada en força motriu poderosa i fosa amb teixits rockers. El grup d’Essex la va manipular ahir a la nit amb autoritat al Palau Sant Jordi, en la primera de les seves dues nits consecutives a Barcelona. La formació va actuar en un recinte ple, amb les entrades esgotades. Per al concert d’avui queden unes poques localitats a la venda.

Un escenari amb generós component visual, emmarcat en una enorme pantalla de vídeo, i una passarel·la que s’introduïa a la pista van ser els efectius que el grup va utilitzar per imposar-se. L’estrella de la nit va ser Dave Gahan, estrella del rock a l’estil d’abans introduïda en l’era electrònica. La seva entrada en escena va tenir un aire místic: la peça atmosfèrica In chains, una de les peces del nou disc, Sounds of the universe, va obrir el concert amb escàs desplegament de llums, mentre la pantalla mostrava cares de diverses races en un genuí estil Benetton.

GENERACIÓ ‘VIOLATOR’ //El públic va integrar diverses franges generacionals, encara que amb pes de la trentena. És la quinta alletada no pels seus primers àlbums, sinó per Violator (1990) i el seu contundent successor, Songs of faith and devotion (1993). En aquests discos es va sustentar bona part del concert i no hi va haver mencions als èxits primerencs, ni tan sols a la popular Just can’t get enough. La inclusió de Depeche Mode en un hipotètic revival dels 80 està desenfocada: va ser a partir del 1990 quan Depeche Mode va pescar el gruix del seu públic actual. La porció més gran de repertori dels 80 va correspondre ahir a la nit al seu disc més fosc, Black celebration, amb tres cançons.

El trio, ampliat amb un teclista i un bateria, va concentrar a la primera part del concert les cançons de nova factura, cas de Wrong i Hole to feed. Al final d’aquesta peça, Dave Gahan va deixar anar un breu «¡Bona nit, Barcelona!» en anglès sense més conseqüències que una unànime rèplica del Sant Jordi. Va agafar el relleu la melodramàtica Walking in my shoes, acompanyada per la inquietant imatge d’un corb negre. Moment de crescendo a les grades i un nítid efecte fideuà a la pista, amb un mar de braços alçats gairebé com en un concert de Rammstein.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Amb A question of time, el Sant Jordi va començar a caminar cap a un punt d’ebullició. Vistós desplegament de les torres de llums, baixant des del sostre i balancejant-se sobre un escenari, per cert, una mica discutible: focus industrials i formes geomètriques que recordaven els platós de gala televisiva. El material de culte va seguir present amb una altra peça fetitxe, Fly in the windscreen, i l’era madura del grup va ressorgir amb Precious, única cita al seu penúltim disc, Playing the angel, que va precedir a World in my eyes. En aquest punt, Gahan es va introduir en la passarel·la i va ser obsequiat amb un gloriós cartell, portat per un admirador, en què figurava la llegenda «temazo».

INTENS SILENCI // Martin Gore va tenir el seu doble moment ego amb les peces més sensibles de la nit, Jezebel i Home. Després de la rockera Miles away / The truth is, els punts calents dels 90 es van anar imposant: Policy of truth, It’s no good i el paroxisme d’I feel you, rumb a un clímax dilatat amb Enjoy the silence i Never let me down again, l’ensenya de Music for the masses. El fan de la pancarta «temazo» ja no donava l’abast. En els bisos, minuts de respir amb la intimista One caress i el recés tenebrós de Stripped, i els espasmes finals de Behind the wheel i un ritual Personal Jesus. Aquests són els himnes d’un grup convertit en un dels clàssics aportats per la, a vegades, minoritzada dècada dels 80. Aquesta nit, més.