Lola Herrera: «No vull fer més drames; vull alegria»

–El seu personatge a l’obra, Lily, és una dona que al quedar-se viuda fa el que més desitjava: aprendre a ballar. ¿Li agraden els balls de saló?

–Sí, són meravellosos. M’agraden el vals, el fox-trot, el tango, el swing, tots... Sóc de l’època en què es ballaven i no haurien d’haver passat de moda perquè els agraden a tothom. El que detesto són les discoteques.

–Lily demostra que mai és tard per a res. ¿S’identifica amb ella?

–Ella és una dona molt positiva que té disposició per fer coses i posar-se al dia; jo també m’he anat reciclant. Em vaig criar a Valladolid en una època, la postguerra, de molta repressió i frustracions. Les dones no podíem fer res, tot estava prohibit.

–A vostè sempre se l’ha reconegut com una dona forta, independent.

–El valor està en funció de l’època en què et toca viure. La gent de la meva generació hem aguantat el tipus, hem sobreviscut a un munt de coses. Si d’això en diuen valor, jo crec que és resistència. Som la resistència d’una època; no han aconseguit arrasar-nos, ni amargar-nos. Hem intentat tirar endavant. Jo he anat fent les meves assignatures pendents.

–¿N’hi queda alguna?

–Me’n queden moltíssimes, sempre queden coses pendents. Ara estic aprenent a nedar. I m’hauria encantat saber patinar, sobre gel o rodes.

–Mig segle fent plorar les platees (Cinco horas con Mario, Solas.

–M’ha tocat plorar gairebé sempre, fer personatges terribles, i ja no vull fer més heroïnes dramàtiques; vull treballs que m’alegrin l’ànima. Em queden tres telediaris i vull divertir-me. Vull parlar de coses que passin al món, de la realitat, però amb humor.

–Amb el panorama que hi ha, ¿l’humor és l’única sortida?

–El món no està per tirar coets, s’han de canviar les coses, perquè si no tot és negre.

–¿El teatre també?

–Estem acostumats a la crisi, i ara amb tantes dificultats econòmiques no és el que està pitjor. Pot passar per moments difícils però el teatre no morirà mai.

–Ja ha fet 500 funcions amb aquesta obra, escrita per Richard Alfieri i dirigida per Tamzin Townsend. Està molt jove i en forma.

–No tant. Em vaig començar a cuidar molt tard. De jove no tenia diners per a cremes. A partir dels 50 vaig ­començar amb les cremes bones i a fer tractaments perquè les arrugues si estan molsudetes estan més mones.

–L’obra parla de les màscares que tots portem, dels prejudicis...

–La immensa majoria som diverses persones en una; depèn amb qui estiguem i el que fem. Lily i el seu professor de ball (Artero) oculten la seva realitat, es menteixen i es discuteixen fins que es van descobrint i es van traient les màscares.

–¿Com es veuen a Madrid els recents casos de corrupció descoberts a Catalunya?

–N’hi ha a tot arreu, és una cosa bastant generalitzada. Hi deu haver gent estupenda però també hi ha molt lladre pel món.

–En la seva obra anterior, Solas,

–Hem treballat juntes perquè ens ho han proposat, ens han anat a buscar. Ara Natalia canta jazz.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

–¿Lamenta que no l’hagin anat a buscar més la gent del cine?

–No, no. Si el somni de la meva vida hagués sigut fer cine, sí que hauria sigut una tragèdia, però només és un somni com a espectadora. M’encanta el cine, puc veure tres pel·lícules seguides. Jo no he parat mai de treballar. Al teatre i a la televisió. No pots agradar a tothom i a mi el cine no m’ha necessitat ni li he interessat. Jo tampoc l’he necessitat.