Nélida Piñon: «Tinc la sensació de ser una dona antiga»

Filla de gallecs, hereva dels clàssics que ha sabut fer madurar amb la calidesa i el barroquisme del seu elegant portuguès, aquesta brasilera té els premis Príncep d’Astúries i Juan Rulfo i una saviesa arcaica.

–¿Com definiria aquest llibre fragmentari i autobiogràfic de difícil classificació?

–Són unes memòries. És la història de la formació d’una nena, d’una dona, d’una escriptora, filla de totes les cultures. Sóc filla d’aquest coneixement caòtic i universal.

–Una nena que als 8 anys ja deia «Jo vull ser escriptora».

–Sempre hi ha hagut un gran atreviment en la meva delicadesa. Jo afirmava això sense saber exactament el significat d’aquella proclamació.

–Però la seva mare i, especialment, el seu pare la volia famosa i escriptora.

–Així és, sóc el resultat d’un desig familiar.

–I de la predicció d’una pitonissa que la va endevinar errant i caminadora.

–Ha, ha. He viscut al Brasil, als Estats Units, a Galícia, a Catalunya, em moc permanentment. M’agrada pensar en la meva condició de dona cosmopolita –recordi que cosmopolita ve de cosmos– i que a través de les seves arrels gallegues va tenir una formació camperola.

–¿Per què el llibre està fet de retalls?

–Perquè així és la memòria. Encara que facis un esforç per fixar les coses, no et dóna mai el que li demanes. Hi ha forats en els quals vols entrar i no pots. Potser d’aquí a 20 anys, si encara sóc aquí, podré ocupar aquests espais.

–El que sí que va tornar és un pare que va marxar abans de temps.

–El llibre és un reconeixement públic a la seva figura. El meu pare va morir quan jo era molt jove i és una cosa que li he retret durant anys fins al punt d’haver-lo soterrat en la meva vida. Però no oblido que ell em va ensenyar la subtilesa del silenci i a estimar els llibres. La memòria també jutja i el coneixement ajuda a recuperar aspectes que no valoraries si no tinguessis l’experiència del present.

–¿Què li ha ensenyat aquest exercici de memòria?

–A valorar cada vegada més el món dels afectes, de l’educació, de l’herència cultural, que en el meu cas ve de molt lluny i és molt arcaica.

–En el seu llibre es defineix com l’última dels mohicans.

–Sempre he tingut la sensació de ser una dona antiga. Visc en un món en què la gent té una gran ignorància històrica, que no sap que el que som ve de molt lluny, que formem

part d’una seqüència de totes les històries.

–¿Tem la invasió dels bàrbars o ja són entre nosaltres?

–Aquest és un moment molt delicat, una apoteosi de la frivolitat, la consagració de la trivialització.

–¿En el qual la paraula impresa ja no té el poder que tenia?

–Per esborrar el passat caldria cremar les biblioteques, els museus... I per cert, aquells bàrbars de l’imperi romà se situaven al nord, d’on avui procedeixen els amos del poder econòmic.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

–D’aquí ve la seva tirada mediterrània. Els grecs ja ho sabien tot.

–És cert. Sento que visc entre ells. Homer està viu i jo sóc una brasilera llesta.