Christoph Waltz: «He posat a prova els meus límits com a actor»

–¿Quan va entendre que el seu personatge, el coronel Hans Landa, és un dels grans dolents de la història del cine?

–Vaig trigar una mica. Vaig rebre un guió amb una portada escrita a mà, i vaig sentir que Quentin m’estava oferint una invitació personal. Però després vaig començar a llegir-lo i, al cap d’una estona, el vaig haver de tancar. Condicionat per aquella estúpida convenció narrativa dels tres actes, de sobte em vaig trobar una història explicada de forma tan poc convencional i vaig pensar: «Quentin s’ha tornat boig».

–¿Què el va fer recapacitar?

–Hi ha tantes raons. Com la possibilitat de treballar amb Tarantino, i la d’interpretar el millor paper que mai se m’ha ofert, i la de participar en una pel·lícula d’aquestes dimensions per primera vegada. A més, podia allunyar-me de les meves circumstàncies professionals habituals, amb l’esperança de poder posar per fi en pràctica el que he après tots aquests anys però mai abans havia tingut ocasió d’aplicar. També se’m presentava l’ocasió de posar a prova els meus límits com a actor.

–¿De quina manera el va ajudar Tarantino a fer-ho?

–No t’instrueix o t’ensenya, sinó que t’inspira que facis exactament el que ell necessita per a la pel·lícula. Et dirigeix cap a la decisió correcta, però ets tu qui la fa, és màgic. Miquel Àngel va dir que esculpir és fàcil, només has d’agafar un bloc de marbre i treure tot el que li sobra a l’escultura. Tarantino és com Miquel Àngel.

–¿Imposa rodar les seves escenes envoltat de tota aquesta iconografia nazi?

–A les esvàstiques no els vaig donar importància, eren només part d’un decorat. Però amb l’uniforme de les SS va ser diferent, em vaig fer una mica de por a mi mateix. ¿S’ha fixat alguna vegada en la majestuositat d’aquests vestits? Per als nazis van ser una eina ideològica de primer ordre, perquè intimidaven el poble alemany però també perquè els que els vestien se sentien atractius, aris, i, sobretot, se sentien poderosos.

–¿Què opina de les llibertats que la pel·lícula es pren amb la història?

–No es pren llibertats amb la història, sinó que crea una història alternativa. I deixi’m que li digui que obrint aquest espai i convidant l’espectador a entrar-hi a través de l’humor i la fantasia, Tarantino proposa més reflexions sobre la guerra i l’Holocaust que totes aquelles pel·lícules suposadament importants. Odio pel·lícules comEl hundimiento, que miren d’imposar-nos absolutismes morals. Ens volen fer creure que estan explicant la veritat amb majúscules, que saben com era Hitler i el que pensava i que, per tant, saben quina opinió hem de tenir sobre això.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

–¿Com li prova que, de sobte, s’hagi convertit en l’objectiu de tots els flaixos?

–Deu flaixos són molestos, ¡10.000 són fantàstics! M’alegro que això m’estigui passant als 52 anys, perquè als 25 m’hauria tornat boig. Ara sóc capaç de situar-me a una distància saludable. He tingut molts alts i baixos en la meva carrera, i ara resulta que estic més amunt que mai, però sé que no seré cap estrella de Hollywood.