Mònica Lucchetti: «¡La Lucchetti és viva i ha tornat!»

–La dirigeixen el seu pare, Alfred Lucchetti, i el seu germà, Tito. ¿No està farta de la família?

–¡Nooo! A més, la productora és la meva cunyada i el meu cosí, que és tècnic del Liceu, ens ajuda. Jo he mamat el teatre des que era petita. Quan els meus pares actuaven, ens asseien a primera fila i ens vigilaven des de l’escenari.

–Vostè té un fill. ¿L’ha fet passar pel mateix?

–¡Quin remei! L’altre dia em va dir que no es dedicaria al teatre. ‘¡Bé!’, vaig pensar. Aquesta feina és molt dura.

–¿Per això no se la veu gaire últi­mament?

–He hagut d’aprendre a fer de tot, des de penjar un focus fins a fer una producció. Però seria la dona més feliç del món si pogués estar més temps a l’escenari.

–¿I per què no ho fa?

–No sé si m’ha anat bé dir-me Luc­chetti. Quan anava a un càsting, o tenien massa expectatives sobre mi o deien: «¡Una altra Lucchetti, no!». Amb Olor d’ocell no em guanyaré la vida, però vull que se sàpiga que treballo molt i que sóc més bona actriu. ¡La Lucchetti és viva i ha tornat!

– Virgína Sánchez va escriure aquesta obra sobre dues dones per a vostè.

–M’identifico bastant amb el paper de la Rosa, que és una dona d’aparença dura, però que en el fons és una bleda.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

–També ha creat la companyia ­Despenjades només amb dones. ¿Ha vetat els homes?

–¡I ara! Si Lluís Pasqual vol dirigir-nos, no li direm que no. No, de debò, és una casualitat.