La piràmide de Tirana

A Tirana hi ha una piràmide. En sentit literal. I molt alta. És una construcció moderna de marbre blanc, erigida cap a la segona meitat dels anys 80 i destinada a ser el museu d’Enver Hoxha, el dictador mort el 1985. Però aquesta idea no va durar gaire. Pocs anys més tard, el règim es va ensorrar i, amb ell, també el culte al dictador mort. Llavors, durant l’onada de protestes, una multitud de manifestants que passava per allà, enfrontada a una barrera de forces especials i tancs, va cridar: «¡Piràmide, discoteca!» I així es va convertir, entre altres coses, en discoteca(vox populi, vox Dei). Oficialment, es diu Centre Internacional de Cultura, però a l’adreça postal s’hi ha d’afegir: «La Piràmide».

Aquest edifici acull tot un seguit d’institucions. Inicialment, just després dels canvis, hi va haver el Comitè Albanès de Hèlsinki per als Drets Humans i una de les delegacions de la Fundació de George Soros per la Societat Oberta; després, una agència publicitària, i més tard s’hi van establir les oficines de la USIA, la biblioteca del British Council (anomenada biblioteca Lady Di), així com Top Chanel, la cadena televisiva més gran del país.

En un espai del soterrani hi ha el bar La Mòmia. Quan arriba el bon temps, La Mòmia surt de l’interior per envair amb taules i cadires una part de la plaça que envolta La Piràmide. Al seu costat s’hi estén el gran bulevard de Tirana, construït pels invasors italians durant la segona guerra mundial i comparable en dimensions als Camps Elisis de París. És tan gran que, el 1945, un escriptor soviètic arribat a Tirana va afirmar que havia visitat moltes ciutats sense bulevard, però que era la primera vegada que veia un bulevard sense ciutat.

De qualsevol manera, des de les taules que hi ha al voltant de La Piràmide, prenent un cafè o una copa, es pot veure, a l’altre costat del bulevard, l’antic Comitè Central del Partit, avui seu de diverses institucions, com el Comitè d’Antics Represaliats Polítics (desenes de milers de persones van ser deportades a conseqüència del poder que s’exercia en aquell mateix edifici).

Entre el vell Comitè Central i les Torres Bessones (així es com en diuen de dos gratacels de vidre aixecats els últims anys), apareixen al fons les teulades i les plantes superiors de diversos dels edificis del Bloc, que és com es deia i com es continua dient la Ciutat Prohibida, el barri residencial de la piràmide del règim comunista. En l’època del comunisme, estava envoltat de soldats. Just després de la guerra, que va adoptar la forma d’un conflicte civil, els capitostos del bàndol vencedor van ocupar les mansions expropiades a l’elit anterior.

La deguda distància

Mig segle després, aquelles mansions van ser tornades als seus propietaris. Només dues, o més ben dit una i mitja, s’han conservat per a serveis governamentals: la meitat de la que va ser la residència de Hoxha i, a l’altre costat de la cruïlla, la que va ser residència del primer ministre Mehmet Shehu, el lloc on aquest últim es va suïcidar forçat per Hoxha. Aquesta és i a la vegada no és la casa on vaig créixer, perquè dies abans del suïcidi del meu pare, la casa va ser tan reconstruïda que ja no la reconec. Millor per a mi, això em proporciona la deguda distància que exigeix la narració, benvolgut viatger.

A Tirana hi circulen tota mena de llegendes que giren al voltant del fet que entre aquestes dues cases hi havia un túnel a través del qual es va introduir l’assassí a casa de Mehmet Shehu (més exactament, el fantasma que el va forçar a prémer el gallet). Fins i tot circulen llegendes sobre un altre túnel, amb accés al domicili de Hoxha, que s’estenia uns quants quilòmetres fins a fora de la ciutat, i que era tan ampli que s’hi podia circular en cotxe, cosa que permetria utilitzar-lo com a mitjà d’evacuació si Albània era atacada, ja que es deia que hi podia haver una agressió simultània de l’OTAN i el Pacte de Varsòvia.

Tot això pertany al passat. El present és una altra cosa, encara que els fantasmes del passat estiguin presents, passejant-se ocults sobre i sota terra. La novetat no consisteix només en el retorn de les finques als antics propietaris, als hereus de les famílies de la burgesia anterior a la guerra, perquè molt pocs viuen allà. Gran part dels vells edificis han estat llogats a empreses i institucions, sobretot internacionals.

Així, hi pots trobar oficines de representació de la Unió Europea i de la Confederació Helvètica, de l’OSCE o del PNUD. La meitat antiga de la residència de Hoxha està repartida entre una escola de llengües estrangeres i un bar, i al darrere, al xalet on va viure un dels seus ministres (al qui va fer afusellar per sabotejar la indústria petrolera), es va establir fa algun temps la seu d’una empresa austríaca també dedicada al cru (simple coincidència). Amb el temps, es va convertir en un local on van els joves fins a altes hores de la nit i on retronen el rock i el heavy metal (durant els anys de la dictadura, escoltar aquesta música es castigava amb penes de presó llargues).

Parlava dels fantasmes del passat. Després de la caiguda del comunisme, s’han alçat al Bloc cada vegada més edificis, enganxats els uns als altres, alts, amb els baixos plens de bars i restaurants. Un és l’Espanya, on no hi ha res d’espanyol tret del nom; això mostra, almenys, que Espanya està de moda. Més enllà, en un carrer paral·lel davant de la casa de Hoxha, hi ha l’American Bank, i una mica més lluny, una altra vegada bars, petites sales d’exposicions i combinacions de les dues coses.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Caminem una mica més i, sobre una altra de les voreres que flanquegen la casa de Hoxha, hi trobem els seus llibres, exposats per un venedor a terra i damunt de les reixes que envolten el jardí. Però tampoc em referia a això quan citava les ombres del passat que vaguen per allà. Avui, el Bloc, la Ciutat Prohibida, és la zona més luxosa, amb més animació i vida nocturna de la ciutat. Qui té diners aspira a comprar-se un costós apartament en aquella zona, per sorollosa que sigui a la nit, amb la música electrònica incessant fins que surt el sol.

De la mateixa manera, els bars, per cars que siguin, sempre són plens, encara que siguin clients que es passen hores davant d’una coca-cola. És la zona preferida de Tirana, la més desitjada, com abans. Encara que totalment transformada i ara oberta, la Ciutat Prohibida continua exercint el seu misteriós poder.