Els àliens de 'District 9' arrasen als EUA

Un director novell, actors desconeguts, Sud-àfrica i extraterrestres convertits en recordatori d’una societat perversa amb els més febles… Els ingredients de District 9, sobre el paper, són l’última cosa que faria tremolar Hollywood. Però han estat, tocats per la vareta màgica de Peter Jackson com a productor, l’últim revés a una megaindústria acostumada a tirar milions de dòlars darrere de remakes, sagues i superproduccions poc originals que deixen la memòria a més velocitat que un meteorit.

District 9 –la segona gran il·lusió per als amants de la ciència-ficció en un any que ja havia salvat Moon, de Duncan Jones– ha conquistat la taquilla als Estats Units només en el primer cap de setmana, amb 26 milions d’euros, amb què ha recuperat els 21 milions invertits. I no ha estat només el públic el que s’hi ha entregat amb passió. La crítica s’ha rendit al que s’ha anomenat «una de les pel·lícules de ciència-ficció més originals dels últims anys»: a les webs Rottentomatoes i Metacritic, que fan compendi de crítiques, la puntuació és de 88 i 81 sobre 100.

No només això: comença a parlar-se de District 9 com una més que ferma candidata a entrar en la terna per l’Oscar a la millor pel·lícula del 2009.

ALIENÍGENES I APARTHEID / District 9, com ha dit Jackson, «va néixer el dia que va morir el projecte de portar el videojoc Halo al cine». Quan les discrepàncies entre Microsoft i els estudis que finançaven l’adaptació del videojoc van frustrar el projecte, el director de la trilogia d’El senyor dels anells va voler ajudar el director escollit per a la pel·lícula, el sud-africà Neill Blomkamp. Jackson i la seva dona i sòcia, Fran Walsh, van animar Blomkamp a crear un llargmetratge a partir del seu propi curt Alive in Joburg. Van buscar finançament independent. I lluny dels radars, District 9 va començar a caminar.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

La base argumental del film estava en aquell curt: un enorme plat volador apareix sobre Johannesburg i l’arribada dels extraterrestres, col·locats en un campament de refugiats que aviat es transforma en perillós gueto, comença a desfermar sentiments xenòfobs en la població.

Per Blomkamp, era una finestra a una crua metàfora de la brutalitat de l’apartheid. La pel·lícula es va omplir d’elements clàssics del gènere, com ara la perversa corporació multinacional per a la qual treballa Wikus van der Merwe, el protagonista que s’esquitxa amb un líquid extraterrestre mentre dóna avisos de desallotjament als no humans. Però en va incorporar altres d’inusuals que són claus del seu èxit i la seva originalitat, com per exemple un estil gairebé documental i la convicció de Blomkamp que els efectes especials han de ser un element més. Una intel·ligent campanya de promoció va acabar d’adobar el terreny per a l’èxit. I en aquests moments Jackson estic content, però també «realment» gelós. «M’ha fet voler fer pel·lícules de baix pressupost una altra vegada», ha dit un home que, abans de conquistar Hollywood, va firmar obres com ara Mal gusto.