La pamela del milicià

El vespre del 14 de juliol passat, mentre prenia la fresca a la plaça Mayor d’Espejo (Còrdova), Francisco Castro, de 82 anys, assenyalava a aquest diari on va fer Robert Capa la seva fotografia del milicià caigut. En les fotos hi reconeixia un mas, uns molins, un camí... Recordava els milicians d’Alcoi passejant despreocupats per aquella mateixa plaça. Però hi havia alguna cosa a les fotos del grup que no li quadrava: «Aquest deu ser d’aquí perquè porta una pamela, el barret de palla que es posava la gent per treballar al camp».

En efecte, entre els milicians que porten gorretes amb les sigles de la CNT brodades (Espejo era un feu comunista, en canvi) o cascos reglamentaris, només un corre amunt i avall amb el seu fusell i un barret que avui no desentonaria ni en una platja ni en un oliverar. Hi ha pintat les sigles de la CNT, el lema UHP (Unió, germans proletaris) i una frase guerrera: combat i assalt (grup de combat i assalt, potser).

Dies després, Carles Querol, que havia passat més de mig dia amb els periodistes d’aquest diari buscant el lloc de la fotografia i va publicar el seu reportatge a Tres de vuit, el setmanari de Vilafranca del Penedès, rebia una trucada. Les filles de Dolores Sánchez, de 90 anys, li havien llegit la notícia. Ella, que a penes hi veu ja, els va demanar que preguntessin si a les fotos es veia un milicià amb pamela. Diu que als 16 anys li va donar el seu barret a un milicià l’agost del 1936 al seu poble, Pedro Abad (Còrdova). «El vaig mirar i ell em va mirar i feia tanta calor que li vaig dir: ‘Té, per al sol’, i li vaig donar el meu barret, que era nou i bonic», explica. Anaven o venien de l’estació de tren, no ho recorda. Sí que recorda els anys de presó del seu pare, de la seva mare, presidenta de les Dones Antifeixistes, del seu marit, Juan Lozano, que va ser guerriller als Pirineus, pres polític...

Aquell mateix 19 de juliol, Miguel Pasqual, a Alcoi, explica l’itinerari de la columna miliciana: va arribar el 9 d’agost a Pedro Abad, i d’allà una part es va encaminar a Espejo, on va arribar el 19 d’agost (al voltant del 5 de setembre van ser fotografiats per Capa i fins al 22 de setembre no van ser atacats). Però no tot van ser regals de jovenetes: allà van afusellar sis dretans de la ciutat, a petició del comitè local i sobre les cendres de diversos militants d’esquerres executats dies abans pels franquistes. Es va salvar un jove seminarista després de cridar visca la República. ¿Li podria haver passat per alt una cosa així a Dolores? No. Ho confirma. És més, aquell seminarista era el seu cosí, Juan Antonio García Sánchez. Després de la guerra va deixar els hàbits, va ser comissari de policia a Còrdova i, gairebé centenari, pot ser que encara estigui viu.

ELS SERRELLS DE LA MEMÒRIA / Ara, 73 anys després, saber qui era el milicià que segons Robert Capa va morir, un home ja en la quarantena el 1936, sembla una missió impossible. De la memòria viva només en queden retalls i s’escorren entre els dits, i l’escrita arriba fins on ha arribat.

Queda Francisco Castro, el nen de 9 anys que veia passar els d’Alcoi al seu poble d’Espejo. Queda el record de Dolores, de 90 anys, que va donar la seva pamela a un milicià desconegut a Pedro Abad.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

També queda Miguel Bonhome Gadea, de 97 anys, campió de billar, que a la seva casa d’Alacant explica la seva incorporació al batalló d’Alcoi mesos després dels fets de Còrdova. Era furrier, i el record més viu que li queda és l’alegria dels seus companys d’armes en el nevat front de Terol quan arribava amb les olles del cafè. Mira les fotos de Robert Capa per si hi reconeix algun alcoià i les va descartant: «No, no, no».

Fins al 1995 quedava Mario Brotons, que va escriure les seves memòries de milicià, però es va deixar portar a l’identificar erròniament Federico Borrell com el caigut de Capa. Fins fa un any, quedava Vicente Picó Giner, el Matxot, que va ser al front d’Espejo amb la milícia alcoiana. Quan obre la porta de casa seva, al barri de Santa Rosa d’Alcoi, la seva filla lamenta: «Arriben tard». Potser algun dia se sàpiga qui és el milicià caigut a Espejo i què se’n va fer, o no. Les fotos de Capa, en canvi, sí que segueixen aquí, i amb elles els seus protagonistes.