Els mestres Ry Cooder i Nick Lowe van compartir un càlid i pròxim xou davant una audiència entregada

Un recent estudi d’investigadors finlandesos assegurava que els rockers es cansen tant com els treballadors de força. Un bateria transpira tant com un llenyataire, mentre que un guitarrista o un baixista es cansen igual que un boxejador. Doble hurra, sabent això, per un Ry Cooder i un Nick Lowe que amb la franja dels 60 anys superada es mouen per l’escenari amb una frescor i un bon humor propis d’adolescents.

Poc abans de la seva actuació de dimarts al Sant Jordi Club –precedida per una notable actuació de l’artista pop Juliette Commagère, nora de Cooder, per més senyes–, una veu va avisar per megafonia que no es podien fer fotos; només durant el primer tema i sense flaix. Va ser l’únic senyal (raonable) de divisme en una nit que va semblar una festa entre vells amics; dos col·legues tocant de manera relaxada cançons de l’un i de l’altre, feliços i distrets, com si entre escenari i butaques no hi hagués distància.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

De tots dos, el més simpàtic i obert va ser Lowe, el cavaller Lowe. «¿Per què no sou a U2? Farem alguns números seus aquesta nit», va dir al començar el xou. Però, és clar, era una bola: el repertori de la seva actuació va ser íntegrament seu, o gairebé, perquè Lowe va versionar una raresa del r&b dels anys 60 (Losing boy, d’Edie Giles) i Cooder, antropòleg musical, va fer seva alguna mossegada del folklore mexicà.

INTERACCIÓ TOTAL / El cavaller britànic va interpretar sis temes, davant dels deu que va atacar l’il·luminat americà o que formen part del seu repertori; 11 si comptem El U.F.O. cayó, recuperada en el preàmbul per Commagère. Ben recolzats per la mateixa Commagère i Alex Lilly als cors i Joachim Cooder, fill de Ry, a la bateria, Lowe i Cooder van mostrar en tot moment capacitat d’interacció: el primer podia recuperar l’empenta dels seus inicis pub rock per Cooder, i aquest doblegar-se sense dir ni piu, amb elegància, a les restriccions formals del pop superclasse del seu camarada. Els grans moments: Fool who knows, una nua Vigilante man, Chinito chinito (amb les noies al davant), The very thing that makes you rich (makes me poor), Half a boy and half a man… Però, sobretot, aquesta lenta dosi de (What’s so funny ‘bout) Peace, love and understanding que segurament va fer plorar els més durs. Els aplaudiments parlaven. H