Fever Ray, cap a la dimensió desconeguda

Música per fabular i fabricar enigmes de butxaca. Música per imaginar el costat fosc de la lluna. Fever Ray es va aventurar al Sónar en la seva ruta pels límits de la realitat amb un xou difícil; melangiós i ric en insinuacions. Una cita amb els espectres somiats per la sueca Karin Dreijer Andersson, meitat de The Knife, que va servir de contrapès oníric a l’efervescent oferta del Sónar.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Fever Ray va repassar el seu únic disc en un espectacle fosc, ple de misteri i adornat amb una posada en escena de bosc encantat: màscares i maquillatges, bruixots prehistòrics i arbres parlants. A mig camí entre la Goldfrapp més somiadora, el paisatgisme interior de Dead Can Dance i la Kate Bush deThe dreaming, amb textures electròniques i instruments reals: percussions tribals i una guitarra elèctrica amb brots desbocats. Andersson va entrar en escena disfressada d’arbust, o una cosa així, i xiuxiuejant If I had a heart. Després van seguirConcrete walls, Keep the streets empty, When I grow up... La seva veu va adquirir textures perverses i irreals, d’una tímbrica ancestral en harmonia amb els ritmes primitius que la sustentaven.

Atmosferes opaques, cadències reposades i melodies llunyanes que s’obrien pas entre la boira que, literalment, va inundar la pista del SonarPub, travessada per feixos de raigs làser. El repertori es va ampliar amb dues versions:Stranger than kindness, de Nick Cave, iHere before, de Vashti Bunyan, arrossegades amb delicadesa cap a l’univers de Fever Ray. Dimensió desconeguda.