El gran somni de Laura Simó

L’espectacle prenia el nom d’una cançó de Pedro Ruy-Blas, Sueño inmaterial. Però el somni era de Laura Simó. La cantant, després d’anys lluitant als escenaris del jazz, volia regalar-se una d’aquelles vetllades de lluentons i esmòquing a l’estil de Las Vegas en què les estrelles consagrades repassen la seva carrera, tothom és meravellós i no es repara en despeses. I dilluns, al Palau de la Música, amb el suport dels seus amics, Laura Simó es va organitzar la seva pròpia gran nit.

El madrileny Pedro Ruy-Blas, veu clau del jazz rock dels 70 i després figura del teatre musical, va ser la parella de ball de Simó en una posada de llarg que venia amb tot. Una big band de primera, secció de corda, la batuta de Joan Albert Amargós, col·laboracions de Carles Benavent i Carme Canela, i partitures a mida firmades el bo i millor dels arranjadors catalans. Hi havia fins i tot un equip de rodatge gravant el concert per a la posteritat i una causa noble, la campanya d’Intermón Oxfam a les dones refugiades del Sudan, a la qual aniran els beneficis del concert.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

El Palau no és el Caesar’s Palace i Ruy-Blas i Simó no són Tony Bennett i Barbra Streisand, però malgrat tot, a Sueño inmaterial hi havia vocació d’espectacle total. Incloïa canvi de vestuari, algunes gotes d’escenografia i gags d’eficàcia dubtosa. «Estic com una rosa», li va dir Pedro a Laura. «Aquí no ho pots dir, que ens surt allò de Rosa d’abril», li va etzibar ella. «Doncs d’abril no, de març», responia ell, i l’orquestra atacava Aguas de março de Jobim.

DUES HORES LLARGUES / A més de música brasilera, durant les dues hores llargues de concert hi va haver una mica de tot, servit amb bona cal·ligrafia i sense estridències. Musical, amb Ruy-Blas donant el millor de si mateix, clàssics de jazz a dues veus, funk de FM, pop amb swing i colofó amb Serrat. Del musical a l’envelat passant pel club de jazz amb el gust de Simó i Ruy-Blas com a únic fil conductor. Al cap i a la fi, era la seva festa i podien fer el que volguessin. El públic, calorós, va aplaudir el dret de Simó a donar-se el gust de viure, per una nit, com una gran estrella. Però aquest Sueño inmaterial, que es va estrenar a Madrid abans d’arribar a Barcelona, encara vol arribar més lluny. Aviat, l’espectacle viatja fins al Carnegie Hall de Nova York, una plaça dura on Simó i Ruy-Blas són uns desconeguts. ¿Compartiran els novaiorquesos el somni de la Laura?