Mónica Naranjo: "Qui digui que no fa 'playback' menteix"

–¿De qui va ser idea revestir els seus èxits amb una orquestra simfònica?

–Meva. És una bogeria; un projecte molt arriscat, però o evoluciones o mors. A més, és una cosa que em venia de gust des de fa molt temps. Tot i que quan vaig llançar la idea vaig haver d’escoltar: «Ja s’ha tornat boja un altre cop». O «deu ser la tramuntana, es nota que és de Figueres...»

–¿I com els va convèncer?

–Quan l’hi vaig comentar a Óscar [el seu marit i mànager], em va dir: «¿Vols tornar a les arrels, a la teva formació clàssica, doncs jo t’ho preparo tot». I així ho ha fet.

–A la gira de Stage

--Una simfònica supera una banda de rock sempre. Ni els arranjaments del rock ni les programacions de la música independent aconsegueixen la força i l’emotivitat d’una orquestra.

–¿Com se sent en aquest context líric? Les vegades que li deuen haver dit que el seu timbre és el d’una soprano...

–Ha sigut fàcil adaptar-me. És on vaig aprendre i em fatiga menys. El primer dia d’assajos va ser com entrar al conservatori i dir ¡oh!

–Ja m’imagino les cares dels instrumentistes...

–Em miraven com dient: «¡Però si aquesta senyora fa 20 anys portava els cabells de dos colors! ¿Què fem? Això no és seriós...» Va ser agafar la partitura i deixar-me anar: «Ah, però ¿tu saps solfeig?». I jo els vaig contestar: «Doncs és clar, com tu».

–¿Va acabar la carrera de música?

–No, em vaig quedar a la meitat. Era molt jove i em va faltar disciplina.

–¿I no és molt car, sobretot en els temps que corren, anar-se’n de gira amb 30 músics?

–Ni jo ni el meu equip mirem aquestes coses, i això que el pressupost és escàs. Però com que som catalans, tirem de la pesseta i del fil de coure. Ho fem tot per amor al nostre treball i a l’art. Aquesta proposta és molt important culturalment, perquè molts joves van a veure’m i es troben amb un registre nou del tot. Encara hi ha un gran desconeixement del que és la música barroca i clàssica.

–Ja que en certa ocasió va admetre haver recorregut al playback,

--En quin món vivim, senyors. És absurd. Si et fa un xou de puta mare i disfrutes, doncs calla. No som màquines. I tenim dies bons i dolents. A més, cantar i ballar a la vegada no es pot fer. I, primer de tot, una mica de respecte, per favor.

–Però sempre que no et donin gat per llebre...

–És clar. Però és complicat. Si un dia et sents fatal i cancel·les el concert, li fas una mala passada a l’empresari, que perd milions amb tot el muntatge i la publicitat, i el públic es cabreja perquè ha mogut Déu i sa mare per veure’t. És a dir, si suspens, ets el pitjor. I si fasplayback, també. Llavors, ¿en què quedem? Si tinc la menstruació i em trobo molt malament, jo tiro deplayback, sí. En clàssica no pots, però quan treballes amb programacions... Qui digui que no ho fa, menteix. Hi ha molt hipòcrita en aquesta indústria.

–Després de set anys de silenci discogràfic, ha obtingut amb el disc i DVD de Stage

–Visc allunyada de tot això. És l’única manera de seguir sana: no llegeixo les crítiques ni veig la tele. M’alegro que a la gent li agradi el que faig, però he optat per centrar-me en el que és la meva vida, en la meva família.

–I aprofitant la ratxa, ¿traurà el directe d’aquesta versió simfònica?

–Més endavant, segurament.

–De manera diferent, però a Adagio

–La marioneta es diu Alma i encarna la vida i la mort.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

–I segueix molt vedet

–Sí, en faig tres, sense comptar les capes i jaquetes. El vestuari de l’alta costura és molt agraït. Ajuda a créixer.