Manos de Topo s'envolta de dones a l'Auditori

Avui és un dia estranyament important per a Manos de Topo. El grup del cantant irritantment ploraner, la banda dels versos patèticament desesperats, el quartet que surt a escena amb una taula de planxar per recolzar el seu teclat demostra avui que ha aconseguit dues coses que mai va semblar merèixer: el respecte i el perdó. El respecte necessari per actuar a l’Auditori ¡i dins del Festival de Guitarra! I el perdó de les dones, ja que La Bien Querida, Helena Miquel (de Facto Delafé) i les vocalistes de Le Pianc, entre altres, cantaran amb ells.

Manos de Topo ja reconeixien que Ortopedias bonitas (2007) hauria estat impossible sense «totes les dones que ens van trencar i ens trencaran el cor». També passa amb El primero era mejor (2009). Aquí les malvades han de suportar frases com «vaig ser feliç quan el mag et va fer desaparèixer», «la torradora vol cremar-te la cara», «envasar-me al buit no se’t dóna gens malament» i «quant trobo a faltar dormir amb desconegudes però si us plau more’t un altre dia». Sí, s’han guanyat la fama de misògins a pols, però el fet és que les primeres files dels seus concerts estan plenes de noies que coregen entusiasmades versos com «no dóna la talla al fer l’amor».

Fins i tot més que per escenificar obertament la seva cordial relació amb les dones de l’escena pop barcelonina, aquest concert serveix per consagrar de forma oficial i definitiva la grinyolant idiosincràsia de Manos de Topo. D’acord, ni una gala al Liceu amb la filharmònica de Copenhaguen serviria per convèncer a qui no els suportin de la vàlua del seu desesperat i llastimós cançoner, però com a mínim els farà dubtar que siguin només un acudit (dolent). I no oblidem que les lletres del seu primer disc ja han estat impreses en un llibre de poemes.

Allà on els veuen, amb aquell aspecte de gossos apallissats, aquests quatre músics establerts a Barcelona han forjat un gènere musical propi: la cançó romàntica extrema. I fent tombarelles en calçotets Abanderado sobre l’abisme del ridícul, Miguel Ángel Blanca i companyia tornen a airejar els seus problemes amb les dones a El primero era mejor. El títol és covard, però el contingut no: reafirma el seu controvertit caràcter, toquen millor i les estructures de les cançons són més elaborades. Però potser sí que era millor el primer.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Manos de Topo

Auditori 2 • Divendres 12 • 21.30 hores • 16 €