La insòlita unió d'Enrique Morente i el guitarrista Tomatito va inaugurar el 16è Festival de Ciutat Vella

En una temporada plena de concerts i de cicles flamencs, el festival de Ciutat Vella demana el seu lloc. Fa honor al nom genèric de la seva 16a edició, De Perlas, amb una magnífica programació tant en les sessions del vespre de nous valors com en les de figures consagrades. A l’espai reservat als primers s’hi va ubicar curiosament el concert més esperat, com a rutilant acte inaugural aquest dimarts passat. No cal ni dir que això li donava encara més caràcter d’anhelat esdeveniment, amb gent a la porta sospirant per una entrada que li permetés presenciar el cantaor Enrique Morente i el guitarrista Tomatito en la proximitat del vestíbul del CCCB.

Tot un luxe que, no obstant, s’hauria disfrutat millor a l’escenari veí del Pati de les Dones, d’un aforament bastant més ampli i airejat. Entre la sufocant calor, l’expectació sobrecarregada i l’overbooking de personalitats (a més dels seus guardaespatlles), el vestíbul gairebé semblava un vagó de metro en hora punta. «Molt CCCB però no ze ve ná», deia un flamenc salat just darrere meu, mentre un titella de Lola Flores fabricat el 1948 per a Herta Frankel exercia d’entranyable mestra de cerimònies. «Del Carnegie Hall al nostre hall», va dir ressaltant l’aspecte insòlit d’aquesta unió.

L’actuació de Morente i Tomatito, fa quatre anys al temple de l’espectacle novaiorquès, era un dels escassíssims precedents. No van rescatar la Soleá de la ciencia que llavors van immortalitzar a la pel·lícula Sueña la Alhambra, però el moment més intens el va marcar una altra soleá. Morente, que gairebé no havia parlat encara, la va dedicar «al meu amic Pasqual Maragall, amb el permís de l’alcalde i del president» (que eren al seu costat a la primera fila).

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

COM ANTANY / Amb l’acompanyament al caixó de Lucky Losada en els palos més rítmics van obrir per alegrías, bulerías i cabales lorquians de vertiginós compàs. Va rematar la malaguenya com mana la tradició, per verdiales, tot i que intercalant entre ells més versos de Lorca com si es tractés d’un altre cante.

Tomatito va defugir exhibicionismes concertistes i va recolzar el cantaor por derecho, com antany. I quan una seguiriya semblava que s’endinsava encara més al fons, la van concloure de manera una mica abrupta. Després dels fandangos de comiat, l’ovació va ser tan estrepitosa que no van tenir més remei que tornar a sortir, per accelerats tangos.