Pete Doherty despulla totes les seves pors en el debut en solitari

el sempre sorprenent Peter Doherty ja no es diu Pete. De fet, no li havia agradat mai el diminutiu. El rocker més mediàtic de Londres ha optat per ser més que mai ell mateix en la seva última i atrevida pirueta amb xarxa: acaba de llançar via internet el seu primer disc en solitari. En total, 12 cançons noves que ja es poden escoltar gratis a través de Myspace, com a aperitiu a l’edició del disc. El 31 de març és quan està previst que es publiqui Peter Doherty. Grace / Wastelands.

El que va ser nòvio de la model Kate Moss i protagonista d’escàndols diversos relacionats amb les seves addiccions diu adéu als Baby-

shambles, la seva última banda, amb un àlbum barroc amb tints acústics, molt en la línia de cantautor rebel que tant li escau. El compacte ha estat produït per Stephen Street, llegendari pels seus treballs amb The Smiths, Blur, The Cranberries, Kaiser Chiefs i Morrisey, entre altres. L’ha gravat a les instal·lacions dels amenaçats Olympic Studios. I compta amb col·laboradors de la talla de Graham Coxon (guitarrista de Blur, que participa en totes les cançons excepte en Broken love song) i Dot Allison, que col·labora en la peça titulada Sheepskin Tearaway, així com els seus excompanys de Baby-

shambles, Mick Whitnall, Adam Ficek i Drew McConnell, i el seu fidel Carl Bârat, amb qui va liderar The Libertines, inoblidable banda de nervi acústic que va unir el post punk amb el més melòdic del brit-pop.

Els dos conjunts en què va militar han estat reivindicats com a estendards del rock de nova generació, però Doherty ha decidit dotar de noves ales el seu esperit trobadoresc i la seva capacitat de casar melodies en ocasions puerils amb lletres implacables.

Definit com a poeta del carrer, Doherty va capejar el seu últim any exposant les seves obres d’art, primer a Londres i després a París. Quadros pintats amb la seva pròpia sang, com segurament també la caràtula de Grace / Wastelands, en què apareix una dona seminua, amb una mà sobre el seu sexe (tapat).

30 ANYS / En les cançons d’aquest nou disc, Doherty despulla algunes de les seves pors més profundes. «En la teràpia de rehabilitació em solien dir que tenia problemes d’autoestima, així que vaig mirar de viure amb ells, tot i que crec que no els he assumit», afirma el cantant i guitarrista a Myspace.

Dijous, 12 de març, Doherty va complir 30 anys. ¿I quin autoregal podria ser millor que exhibir el seu prolífic fluid musical amb aquesta dotzena de cançons (algunes s’havien pogut escoltar abans, en gravacions pirates dels seus concerts)?

Grace / Wastelands comença amb Arcadie, una oda al paradís de Doherty, on la fragilitat de les guitarres acústiques s’acompanya amb percussió. Però en un detall típic d’ell, la perfecció pot ser fluctuant. «Mira que ràpid que es pot convertir en una cosa més recargolada», admet l’artista en el full promocional. Però el primer senzill és una altra peça, Last of the english roses, un homenatge a una noia que, des que jugaven de petits, s’ha mogut en la mateixa longitud d’ona que ell.

Altres referències al seu passat apareixen a A little death around the eyes i Sweet by and by, amb un piano que recorda la música dels anys 20.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

La tendresa i fins i tot una visió idealitzada de la passió es filtren en la cançó que tanca l’àlbum, Lady, don’t fall backwards, en què parla de la «suau i adorable sensació» de tenir la seva noia entre els braços.

Doherty explora el seu cor desolat, i en lloc de distorsionar la veritat, l’esprem. «He après que no hi ha res en la meva vida diària o res del que pugui fer que canviï la forma com se’m percep o com sóc presentat. És completament impossible», admet el nou Peter.