La 'marca Tricicle' es multiplica a la cartellera

Potser la coincidència respon a una casualitat sense més ni més, com diu un dels implicats, però segur que pot arribar a provocar enveja entre els seus col·legues. Fins a tres produccions de la cartellera barcelonina porten la marca de Tricicle, i una altra s’acaba d’instal·lar al Teatro de la Zarzuela de Madrid. A Garrick i Spamalot, els espectacles de més èxit del curs, s’ha sumat aquesta setmana al Club Capitol Yo subí a un piano verde, de Millán Salcedo, a qui dirigeixen Paco Mir i Joan Gràcia, dos dels tricicles. Mir firma també la direcció escènica de la sarsuela La Gran Vía... esquina a Chueca, estrenada dissabte passat.

Entre Paco Mir, Joan Gràcia i Carles Sans, és el primer qui més respon del trio a la condició d’home-orquestra. En ple postpart, com afirma, de la sarsuela, Mir recorda que aquesta simultaneïtat és una cosa atípica. «Ara hi ha aquesta coincidència, però Garrick ja té gairebé dos anys, per exemple, i l’espectacle de Millán es va estrenar a l’abril».

ELS PRIMERS PASSOS // Això de sortir del niu Tricicle és una cosa que va iniciar el 1991 quan va muntar una petita peça gestual per a la companyia Grappa Teatre, anomenada Clochard. «I que ara han tornat a recuperar, raó per la qual també podria afegir-se a la llista». Cinc anys després, Mir va fer un pas endavant quan va acceptar una proposta de José Luis Martín per a la comèdia Políticament incorrecte, de Ray Cooney. «Em va entrar així el cuquet i vaig començar a dirigir més coses». Abans, fins i tot, havia fet guions per a sèries de televisió com Los ladrones van a la oficina, Oh, Europa, Historia de la puta mili i Quico, el progre. Això d’escriure també el va portar al terreny escènic, aprofitant una aturada provocada per un accident. La seva faceta d’autor de còmics, una altra més i que encara cultiva, li va servir de bagatge. «Sempre he fet còmics; són el germà pobre d’una mateixa família». Tota la seva diversitat creativa està marcada, lògicament, pel segell de l’humor. «Fora no sé si estaria còmode, i tampoc ho busco».

En aquest mateix terreny, el de l’humor, es mou una altra de les vies professionals de Paco Mir: la direcció de sarsueles. Va debutar amb una proposta per dirigir a Madrid Los sobrinos del capitán Grant. «Em va agafar en un dia optimista i vaig dir que sí. No era seguidor de les sarsueles i me’n vaig anar a El Corte Inglés a comprar la música», recorda. Per ser un profà no li podia anar millor. Estrenada el 2001, el Nadal passat es va representar aquesta obra per quarta vegada al Teatro de la Zarzuela, i la seva versió és la producció que s’ha fet més vegades al recinte madrileny.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

TAMBÉ GESTORS // En aquest gènere és on es fa més visible la seva mà per posar al dia el lèxic i els temes «antics», en molts casos, de les sarsueles. «Sóc respectuós, entre cometes, amb l’autor intentant assumir el que hauria fet al segle XXI». Amb menys llicències va afrontar el trio la direcció de Spamalot, el musical dels Monty Python instal·lat al Victòria, teatre amb una gestió de què, a més del Poliorama, participa el trio. «És fidel a l’original, amb localismes d’aquí i altres que el guió mateix et suggereix», explica.

Mir insisteix que l’actual coincidència pot donar una idea que es mou en molts fronts alhora. «Intento actuar amb ordre; sempre fer una cosa després d’una altra». I sense perdre de vista a més l’origen: Tricicle. «Érem molt endogàmics. Si t’obres a altres mons pots conèixer més gent, altres mètodes i formes de treballar que pots arribar a aplicar a Tricicle».