'Cuscús' capta l'incert futur dels immigrants

Granets de sèmola al vapor i brou amb rodanxes de congre componen el cuscús de peix que tan deliciosament prepara cada diumenge, per als seus fills i néts, l’exdona del senyor Slimane. D’aquesta deliciosa recepta sorgeix el títol de la tercera pel·lícula d’Abdellatif Kechiche (Tunis, 1960), el pare del qual va emigrar al sud de França en la dècada dels 60. A ell dedica un intel·ligent discurs cinematogràfic sobre les dificultats a què s’enfronta un obrer magribí que, després de perdre la feina a les drassanes de Seta, pretén reorientar la seva vida muntant un restaurant flotant on cuini la seva exdona.

Cuscús arriba dos anys després de sorprendre al festival de Venècia, on va ser reconeguda amb el gran premi del jurat. El film també va conquistar quatre destacats César de l’acadèmia de cine francesa, entre ells el de millor pel·lícula, així com també el recent premi de la crítica al millor llargmetratge europeu.

La inseguretat, la por al que és desconegut, l’atur, la incertesa del futur, la precarietat econòmica, la jubilació precoç o la lluita per no perdre la riquesa de l’herència gastronòmica i cultural són qüestions de rabiosa actualitat. Aquesta pel·lícula naturalista sobre les dificultats d’un africà per ser acceptat per la tradicional societat europea és un homenatge a aquesta generació de primers immigrants.

SENTIT DEL SACRIFICI / Kechiche explica que el senyor Slimane, el protagonista, reflecteix l’itinerari obrer del seu pare, un vell pobre i àrab que va treballar al sud de França a la intempèrie de les obres, entre ciment i pintures, per mantenir la seva família. «Per a mi era un heroi, cosa que sempre és interessant per al cine. En la seva vida no hi havia res de particular ni d’especial, excepte el seu sentit del sacrifici».

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

La construcció, segons ell, és un treball esclau, comporta un patiment físic massa fort, a més de sous de misèria. «I això el satisfeia, perquè la generació següent podria, gràcies al seu esforç, tenir una vida millor. Pensava que la seva lluita, si puc utilitzar aquesta expressió, no era en va». La seva pel·lícula no jutja els personatges. «No parla ni del bé ni del mal, sinó de relacions humanes complexes,

de mentides i de traïcions, però també d’unes relacions afectives molt intenses».