El raper el Langui treu la seva vena d'actor en un film "honest"

Entrar en una banyera quan un té semiparalitzats els braços i les cames és una odissea. I també és l'inquietant inici d'El truco del manco, que arribarà a les sales divendres que ve. Cine espanyol que demostra que treballar molt per aconseguir alguna cosa no sempre és sinònim d'èxit. Ara bé, s'ha d'intentar. De fet, el subtítol del film és tan il.lustratiu com aquest: A mí no me digas que no se puede.

Segons el seu director, Santiago Zannou, El truco del manco no és una pel.lícula pessimista. Tampoc morbosa tot i que es capbussa en la minusvalidesa. És "honesta". Com ell i com tots els actors que apareixen en aquesta crònica de barri, que aspira a tres Goyas (director principiant, actor revelació i cançó original).

La pel.lícula, lamentablement, no va ser inclosa en la secció oficial del passat Festival de Sant Sebastià sinó en la de nous directors. Encara que el cineasta, lluny de queixar-se, es va mostrar satisfet d'haver estat present al certamen encara que fos "per la porta del darrere".

El truco del manco narra la història de Cuajo, un paio minusvàlid que es trenca les banyes per muntar un estudi de gravació. El paio és Juan Manuel Montilla, el Langui, el carismàtic cantant de la banda de rap La Excepción. El seu amic de l'ànima és el mulat Adolfo (Ovono Candela, músic en la vida real), una persona que li dóna tot l'amor que li nega el seu violent germà (interpretat pel cantant de rap Elio Sagües).

El Langui va assegurar que l'única cosa que té en comú amb el seu personatge és la minusvalidesa --provocada per falta d'oxigen en el part-- i la passió pel hip hop. "Però no tinc el seu caràcter. Ni el seu orgull. Ni la seva força. A més, jo gairebé mai m'accelero perquè sóc tranquil", va destacar.

LLÀGRIMES

El protagonista va explicar sense rubor que li van saltar les llàgrimes quan li van trucar per telèfon per dir-li que estava nominat als Goya com a millor actor revelació i com a autor de la millor cançó original (A tientas). "Si dic que no em fa il.lusió guanyar estic mentint. Però, vaja, que la nominació ja és un regal. Sobretot, en l'apartat d'actor perquè jo no sóc professional", va comentar. Ara bé, el cuquet de la interpretació l'ha picat. "El tinc present. No se me'n va", va confessar sense amagar una certa por que la seva minusvalidesa l'encaselli en determinats papers.

El director de la pel.lícula es va mostrar menys eufòric que el Langui amb la possibilitat de guanyar un Goya. Ja va estar nominat amb un curt i se'n va anar cap a casa amb les butxaques buides, així que és un pèl més escèptic. Zannou --que va néixer a Madrid fa 32 anys de pare africà i mare aragonesa-- sí que va demanar el guardó per al Langui. "Ha treballat molt. I es pot convertir en un referent perquè demostra que no fa falta tenir els cabells rossos i els ulls verds per triomfar al cine", va dir el director.

Tampoc fa falta que una pel.lícula tingui focs artificials, va afegir, per triomfar a la taquilla. El que resulta imprescindible és que la història sigui "honesta" i que "emocioni". El truco del manco ho fa gràcies a un guió que barreja diversos temes: famílies desestructurades, escassetat de recursos econò-

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

mics, immigració, drogues i música com a arma de lluita social.

Malgrat estar rodada íntegrament als voltants de Barcelona, Zannou va assegurar que els carrers que apareixen a la cinta podrien ser perfectament els de qualsevol ciutat d'extraradi. "Jo vaig néixer a Carabanchel --barri madrileny humil-- i no sé si hauria fet aquesta pel.lícula si hagués nascut en un altre lloc. El que tinc clar és que si jo no fos una persona honesta no la podria haver realitzat", va dir.