Tina Parayre: "Veure morir un fill és un xoc, un trencament, un dolor insuperable"

'EL CABALLO DE MIGUEL'Edifici Docent de Sant Joan de Déu. Santa Rosa, 39. Esplugues de Llobregat.

Tina Parayre (Barcelona, 1949), coordinadora dels 265 voluntaris de l'hospital de Sant Joan de Déu, fa 23 anys que veu com els nens es barallen a mossegades amb la mort. El llibreEl caballo de Miguel(Editorial Plataforma), que firma amb l'escriptora Belén Roldán, recull les seves vivències. Una obra tendra i trencadora que es presenta avui.

--¿Què amaga 'El caballo de Miguel'?

--Històries de nens afectats per malalties greus. Casos, amb noms ficticis, explicats des de la vivència d'un voluntari.

--¿És un símbol aquest cavall?

--El seu amo era un nen de 9 anys. Es va venir a acomiadar, ja curat, de la mà del seu pare, i a l'altra mà, un cavall de plàstic que em va regalar per a un altre nen. Mesos després el vaig donar a un que plorava perquè no hi havia cavalls a la sala de jocs. Va morir abraçat a ell. Va ser un tresor per a un nen i l'última joguina per a un altre.

--¿Hi ha alguna cosa més gratuïta i cruel que veure patir i morir un fill?

--Veure morir un fill és un xoc, un trencament, un dolor que no se supera. No hi ha res més terrible. Els somnis que hi has posat desapareixen. Un pare va afirmar a l'enterrament del fill: 'El meu fill ha tingut una malaltia que ha pogut amb ell, però no ha estat mai malalt'.

--¿Com és possible això?

--Perquè al seu voltant hi havia coses que el van fer feliç: gent que el va estimar i se'n va preocupar.

--¿Recorda la primera història que va viure a Sant Joan de Déu?

--La d'un nen de 13 anys. Els nois maduren molt ràpid a l'hospital. La mare estava sola. Havia de ser l'aniversari del nen, aquí els celebrem tots. Li vaig preguntar quin regal li feia il.lusió i va contestar: 'Que la meva mare deixi de plorar'.

--¿I la més recent?

--Un nen operat de columna jugava en cadira de rodes al futbolí. Li vaig preguntar com estava: 'Millor impossible perquè aquí estic amb els pares tot el dia, hi ha futbolí i, a més, estic guanyant', va dir.

--¿Com s'enfronta un nen a la mort?

--Amb naturalitat. És conscient de la mort però no ho expressa. Cada dia són més petits els nens que vénen amb intent de suïcidi. Alguns amb només 10 anys.

--¿I els pares com reaccionen?

--Amb incredulitat i rebel.lia. Neguen la realitat i només un temps després ploren parlant-ne, però amb un somriure, sense amargura.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

--¿Com es pot ajudar un fill malalt?

--Vivint intensament els moments que et queden amb ell. Celebrant l'aniversari, Reis..., i deixant les llàgrimes per després. Recordo que un nen va morir dos dies després de fer anys. Estava esperant la celebració. Alguns esperen que passin els dies assenyalats... i després se'n van. L'important de la vida no és que sigui llarga, sinó la plenitud amb què s'ha viscut.