Keane, fenomen pop de línia clara

Un interrogant ens inquieta: ¿tornen els 80? Veient Keane, diumenge en un Razzmatazz amb entrades esgotades, es diria que sí. Torna amb ells un so de pop net i ampul.lós, amb melodies que busquen l'emoció i brillants arranjaments de sintetitzador. Cançons higièniques i una mica melodramàtiques, que són consumides per un públic que no respon a una foto fixa i en què se solapen tendències i edats.

Keane ha portat el pop de línia clara i bons sentiments alTop 10,i el seu tercer disc,Perfect symmetry,proposa retocs de so que en cap cas són revolucionaris, fora que es consideri desafiador evocar, el 2008, els Simple Minds deDon't you forget about me(escolteuSpiralling), que ho és una mica, cal dir-ho tot. El que passa és que la màxima gràcia del grup de Sussex està en algunssinglesencertats, i per disfrutar dels seus concerts complets és convenient pertànyer a la categoria de fan.

Un d'aquests senzills,The lovers are losing,va obrir la sessió amb una mica més de ganxo de l'habitual. Motiu: en aquesta gira, el trio és un quartet després de la incorporació del tot terreny Jesse Quinn (baix, guitarra, teclats i cors). Però fins i tot Tom Chaplin, el cantant, va sumar una altra guitarra, de manera que va modificar la seva tendència natural a cantar ajupit, buscant la proximitat amb el públic. A la dreta de l'escenari, Tim Rice-Oxley s'abalançava sobre el teclat com un mag embogit. Keane sembla passar-s'ho de primera tocant la seva música. Això sempre és important.

BONES INTENCIONS

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Les cançons noves, comBetter than thisiAgain and again(aquesta, digna d'Asia), es van succeir sense alterar el rumb del planeta Terra, i un altrehit,Everybody's changing,va tornar a encendre els ànims. Va arribar un fragment acústic en dues fases. Primer, Chaplin amb la guitarra, atacantBend and break.Després, amb el grup al complet aTry again.Un altre cop electrificats, va caurePerfect symmetry."És una cançó sobre la pau, l'amor i l'harmonia". O sigui, com totes.

Cremant les naus, més racions de melodramablandiblú(Crystal ball) i més èxits: deSomewhere only we knowaIs it any wonder?,les cançons que expliquen el fenomen d'un grup que no compartirà mai cartell amb The Babyshambles i que sembla sortit d'un ball de graduació. Agradin més o menys, representen una inesperada porció del retrat pop del 2008 (¿o era del 1988?).