Un dia per a la libido al Parlament

Dia històric i dia histèric. Dos per un en el ple del Parlament del 6 de setembre del 2017. Cal remuntar-se al 30 de setembre del 2005 per trobar un precedent d’una jornada tan incerta al parc de la Ciutadella. En aquella ocasió, la incertesa era pel 'sí' o el 'no' de l’aprovació de l’Estatut a la Cambra catalana. Sense ànim de recordar batalletes del Capitán Tan, va ser una sessió fins i tot menys previsible que la d’aquest 6 de setembre. En el 'bwin parlamentari' es pagava més per la victòria del 'sí' que per la del 'no'. Va ser el dia en què José Montilla va entrar com un hun al Parlament, on no era diputat, per esmenar la llei i, de passada, Pasqual Maragall. Va ser un dia (encara que aquesta ja sigui una expressió sense sentit després de tant ús) històric, però no histèric. Per a això, sens dubte, el 6 de setembre del 2017.

El Parlament era des de les nou del matí un basar de platós de ràdios i televisions, però, llei de Murphy, per descomptat, va passar el pitjor. El pretès xoc de trens entre els que representen la majoria en vots i els que sumen més diputats va entrar de ple en un inescrutable debat reglamentari.

Es dirà que es veia venir, però els platós de televisió, a menys de 20 metres de l’hemicicle, eren allà intentant salvar la decepció del moment. Connexions en directe perquè una vegada més els convidats recapitulessin el que qualsevol català, 'indepe' o no, ja seria capaç de recitar com un mantra hare krixna, perquè l’argumentari del procés, pro o contra, a aquestes altures se’l sap fins i tot l’alumnat de P-3. Total, per rematar el capítol dedicat a les expectatives, les primeres hores del matí van ser respecte a la tertúlia política el mateix que Fernando Alonso per a aquells entusiastes periodistes esportius que retransmeten el gran premi de torn i passa el de sempre.

Com va dir Oscar Wilde...

El ple del Parlament, amb tot, va ser excitant, un qualificatiu estrany, deu pensar més d’un, però cal prendre com a referent el que va deixar dit ni més ni menys que Sigmund Freud quan l’emperador austríac Francesc Josep I li va declarar la guerra a Sèrbia: «Per primera vegada en 30 anys sento que soc un austríac i tinc ganes de donar-li una altra oportunitat a aquest imperi no gaire prometedor. Tota la meva libido està dedicada a Àustria-Hongria». No era un home que utilitzés el terme libido a la babalà.

El ple va ser excitant en aquest sentit. Les posicions de partida no eren noves. El bloc de Junts pel Sí i la CUP fa mesos (anys ja) que ha fet seva una màxima d’Oscar Wilde –«els meus desitjos són ordres per a mi»–, encara que ells es refereixen a la cosa com «el mandat democràtic», però mai passaven de les paraules als fets. El bloc contrari és cert que té un currículum notable d’incursions darrere les files enemigues (és a dir querelles, o «l’amenaçocràcia», com va dir Carles Puigdemont), però la sessió del 6 de setembre era, formalment, el primer xoc amb foc real al camp de batalla, encara que si es prefereix fugir de la terminologia militar, es pot optar per dir que va ser el primer partit de criquet entre independentistes i unionistes, ja saben, un esport indesxifrable on fins i tot es fan pauses per menjar. Doncs això. Més de tres vegades es va interrompre el ple perquè la Mesa del Parlament, divididíssima, envoltés els obstacles que pel camí anava deixant anar l’oposició. Carme Forcadell va intentar dirigir el ple. El seu to va ser a vegades el de «nen, menja’t la verdura». Diguem que la meitat del ple es va passar tres pobles de la piràmide alimentària.

Va ser una jornada indiscutiblement atípica. Per algun lloc segur que hi ha qui escriu que el bloc independentista ha decidit per fi travessar el Rubicó. La comparació és potser inapropiada. Primer, perquè el Rubicó, com a riu, no és gran cosa. És una conca de menys de 25 quilòmetres. No d’ample. De llarg. I, després, perquè se suposa que les hosts de Juli Cèsar ho van fer amb més respecte pel reglament marcial del que Carme Forcadell va mostrar amb el parlamentari. Davant el Rubicó, segons la versió de Suetoni, Cèsar va pronunciar el seu 'alea iacta est0, o sigui, allò de la sort està tirada, però segons Plutarc ho va dir en grec, llengua més 'hipster' llavors, així que la traducció exacta seria més aviat «que comenci el joc», que és el que se suposa que per fi ha passat en la política catalana, i de quina manera.

L'obstetre pàl·lid

Potser algú va reparar en la retransmissió de televisió en el senyor de l’americana de color rosa. Sí, aquell que murmurava informacions valuoses a Forcadell quan ella no trobava la sortida reglamentària. És Joan Ridao. Es mereix unes línies.

Notícies relacionades

¿Què és una moció de censura i com funciona? Terminis i altres claus

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

Actualment és lletrat del Parlament, però el 2005, com a portaveu d’Esquerra Republicana, es va guanyar el títol periodístic de 'pare de l’Estatut'. Cèlebre era l’anècdota que quan Pasqual Maragall tenia un dubte sobre la carta magna catalana en curs, no els ho preguntava als seus, sinó que demanava que li portessin Ridao. Si no va ser el pare, va ser l’obstetre, el Dexeus de la política catalana. El cas és que aquest jurista i politòleg, orador brillant, li va dedicar mesos de la seva vida a punts i comes de l’Estatut, a matisos que semblaven arcans per a la majoria, a plantar la llavor del Consell de Garanties Estatutàries, a posar cognoms precisos a les competències autonòmiques i molt més amb gran passió.

Ridao no és un independentista sobrevingut. Això és obvi. Era estrany, no obstant, veure’l, pàl·lid, de rosa pàl·lid, assistir al menyspreu del Consell de Garanties Estatutàries que ell va ajudar a portar al món per part dels diputats de la majoria.