'Tanna', Romeo i Julieta del Pacífic Sud

L’illa de Tanna, a l’arxipèlag de Vanuatu, al Pacífic Sud, és un lloc allunyat de la civilització on tribus com la Yakel funcionen sense electricitat, aigua corrent o telèfon i es regeixen per lleis de segles enrere.

Va ser aquí on el duo documentalista Bentley Dean-Martin Butler va voler rodar la seva primera pel·lícula de ficció. Dean va voler aprofitar un període d'estada amb la seva família en aquesta cultura, lluny dels barris residencials de Melbourne, per fer un film dramàtic al voltant de l'illa de Tanna. «M'hi havien enviat com a periodista fa dos anys i vaig quedar enamorat del lloc», ens explica a través de Skype. «Se'm va quedar al cap com un lloc especial on valdria la pena tornar per rodar».

La idea era explicar una història del lloc, amb indígenes –que mai havien vist un film– com a actors i utilitzant la llengua nauvhal. Un argument possible va sorgir tard o d’hora: «En els nostres primers dies allà, vam anar a una reunió sobre dos joves que s’havien enamorat, però no podien estar junts. Ella havia sigut promesa a una altra tribu en un matrimoni concertat. Al final es va accedir a permetre el seu amor amb la condició d’oferir alguna altra dona en algun moment».

Drama natural

Encara que el seu desenllaç sigui diferent, la història de Tanna, estrena singular (i notable) de la setmana, és justament aquesta: la de dos amants obligats a estar separats i, en el seu cas, a escapar-se per una tradició vetusta sobre el matrimoni. A la pel·lícula, un enfrontament entre els Yakel i la tribu rival Imedin es tracta de resoldre amb un casament forçat, però Wawa (Marie Wawa) en realitat estima Dain (Mungau Dain), el fill del cap de la seva tribu. Segueix el drama.

Però no el melodrama: Tanna és una pel·lícula carregada de gestos de desbordant naturalitat, en equilibri inspirat entre l’acostament documental i els mecanismes dramàtics subtilment inserits en el procés. Sentim Butler des del mòbil de Dean, mans lliures activat: «La nostra principal regla com a directors és no tenir regles. Un cop dins de cada escena, no marquem en excés el diàleg, ni seguim una successió predefinida de plans. Som com músics d’una gran banda en plena jam session».

Tanna va estar nominada al millor film de parla no anglesa en els últims Oscars. Els increïbles actors no professionals es mereixien l’estatueta directament. «Tenen habilitat natural», diu Dean. «En la seva cultura guanyes punts extra si ets hàbil explicant una història. D'altra banda, durant el rodatge solíem ser dues o tres persones –Dean acostuma a encarregar-se de la càmera; Butler del so–, així que no érem una presència invasiva ni impositiva. El més difícil va ser rodar les escenes entre els amants. A la tribu és tabú mostrar senyals d’atracció física en públic. Però, a base de paciència, vam aconseguir acostar-los i capturar la química».

La promesa

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

El duo de cineastes va prometre als Yakel que ells serien els primers a veure la pel·lícula. Quan estavena punt de volar de Sydney a Vanuatu, el cicló Pam va afectar l’illa. «No hi va haver baixes humanes, però un terç de les cabanyes van ser destruïdes», explica Dean. «Ells van insistir que hi havíem d’anar. Vam lligar un parell de llençols entre arbres i vam projectar la pel·lícula. No era com estar al cine, sinó com estar veient un partit de futbol: la gent cridava els noms de la gent que apareixia a la pantalla, es van posar en el drama, va cantar les cançons. Irrepetible». 

Després de la nominació a l'Oscar, Dean-Butler va obtenir l'aprovació per a un projecte d'alta envergadura del qual, per ara, prefereixen no dir ni piu: «És un projecte bastant ambiciós, sobretot per als nostres cànons. La criatura encara segueix a l'úter i és millor ser caut».