«La germana Mariàngels és molt fan del Barça»

La priora Montserrat Salvador García (Barcelona, 1933) explica que el bell claustre gòtic que alberga Santa Maria de Montsió ha patit dos trasllats, pedra a pedra, al llarg de la seva història; l’últim, el 1950, des del cor de l’Eixample, a la rambla de Catalunya, fins a Esplugues de Llobregat, el seu actual emplaçament. 

–Fa 30 anys no podríeu haver entrat aquí sota cap concepte.

–Hauríem parlat a través de la reixa.

–O dins del locutori. I el llenguatge hauria sigut molt diferent. Aquest és un altre temps, les coses han canviat molt... Però, no es pensi, nosaltres també ens hem modernitzat una miqueta.

–Expliqui, sisplau.

–Fem servir internet, tenim mòbils i televisor. La germana Mariàngels, per exemple, és molt fan del Barça i escolta els partits al transistor. ¡Té una gorra i tot! Ella també es va ordenar tard, com jo.   

–¿Quantes religioses viuen aquí?

–Cinc. A una la tenim ara a l’hospital perquè es va trencar el fèmur. La més jove té 75 anys. És una llàstima que s’hagin anat morint, perquè falten vocacions.

–Ja.

–Hem tingut algunes novícies, de 50 anys i no gaire més de 60, però és molt, molt difícil, l’adaptació a la vida monàstica, encara que eren noies molt profundes.

–¿Vostès no surten?

–Molt poc. En cas de necessitat, per anar al metge o quan algun familiar es posa malalt. Els nostres vots són solemnes; si jo sortís ara del convent i em casés, per exemple, el matrimoni seria nul.

–¿El vot més difícil?

–La castedat l’assumeixes; també la pobresa, perquè ho deixes tot. Potser l’obediència… Em va costar molt adaptar-me a l’espera durant els àpats perquè algunes monges molt grans trigaven molt a acabar; no podíem sortir del refectori fins que la priora tocava la campana.   

     

–¿Quina és la seva rutina diària? 

–Ens llevem a les sis, i tenim les oracions matutines, els laudes i la tercia. Esmorzem. A dos quarts de nou resem el rosari i a les nou tenim la missa...

–Una vida consagrada a l’oració, com apartades del món.

–Pot semblar que sí, pel silenci i el recolliment; a vegades voldries ajudar la família en el dia a dia. Però li asseguro que no ens oblidem dels problemes, que el nostre sacrifici és per caritat, amor i responsabilitat. La part de dalt l’hem cedit a Càritas.

–¿Hi ha altres religiosos a la seva família?

–No. Vaig ser la gran de set nois; bé, un era més gran que jo, però el fet de ser l’única noia va endarrerir la meva vocació.

–Havia d’ajudar a casa.

–Vivíem a Sants. El pare treballava a la construcció i la mare cosia, era maquinista de calçat. La meva àvia era modista, així que jo vaig agafar els oficis de totes dues.

–¿Va arribar a exercir-los?

–Sí. Primer, a casa. I després vaig treballar per al taller d’alta costura Rosser, al passatge de la Concepció. Ara em costa cosir.

–¿Quan va entrar al convent? 

–Vaig sentir la crida als 20 anys i vaig ser d’Acció Catòlica, però la vida… Fins als 46 anys no em vaig fer monja, quan tots els meus germans ja s’havien casat.

 

–Tot arriba en el seu moment.

–El que més em va costar de la clausura va ser deixar els nebots, que llavors eren molt petits. Tenia un cotxe, tenia amigues… Però no per això volia deixar la vocació.

–¿Per què les dominiques?

–Perquè treballava aquí, al costat, i les ­veia.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿On?

—En un col·legi de nens invidents, on vaig entrar a treballar el 1974; els ensenyava el braille. Alguns tenien altres dificultats. I durant la jornada, les observava.