El rescat de l'última supervivent

Com l'exemplar d'una espècie en extinció, una rara avis emergeix en tota la seva esplendor entre el paisatge arquitectònic gris de la Barceloneta. És la Casa del Porró, un excepcional exemplar de l'arquitectura setcentista del barri. Ubicada al carrer de Sant Carles, 6, és una de les poques vivendes que queda dreta amb el mateix aspecte que tenia quan els enginyers militars del segle XVIII les van aixecar en aquest barri en una zona guanyada al mar.

Hi va haver un temps en què la Barceloneta s'acabava aquí. Al darrere, s'obria el mar. Ara el barri es prolonga quatre carrers més enllà fins a la platja, però en aquella cantonada ha resistit, com a testimoni del temps, aquesta casa «l'única casa capçalera d'illa -té tres façanes, la de Sant Carles, Sant Elm, 13, i Sant Miquel, 52-- que es manté en el seu estat original», afirma Francesc Caballé, historiador del barri i un dels defensors de la seva conservació.

Abandonada durant anys, i amenaçada de desaparèixer, la finca ha renascut després d'una rehabilitació portada a terme per Foment de Ciutat Vella i adjudicada a Contratas y Obras, que l'ha recuperat com a equipament cultural.

El barri de la Barceloneta va ser fundat el 1753 seguint el traçat de Juan Martín Cermeño, i amb un model de vivenda molt concret que es resumeixen a la Casa del Porró: edificació de planta baixa i un pis per facilitar la defensa de la Ciutadella, amb façana de tres obertures per nivell, totes amb voluta a la clau central, adornada amb un frontó triangular i coberta de teulada. Crida l'atenció el color rogenc de la façana amb totxos simulats. «Vam rascar totes les capes de pintura fins a arribar a l'original i guiats per l'Estudi de color de la Barceloneta, de l'arquitecte Joan Casadevall, vam concloure que el color era aquest», explica Laura Homs, restauradora arqueològica que va participar en la reforma. Un color que fa ressaltar el gris plom dels esgrafiats.

La Casa del Porró rep aquest nom del restaurant que va ocupar la seva planta baixa i que exhibia a les reixes un porró vermell, que les reformes han fet desaparèixer. A principis del segle XX, hi havia un colmado. Però la seva història va començar el 1760, i això la converteix en una de les primeres construccions del barri. Més enllà de la seva antiguitat, «la casa és representativa també per les persones que la van habitar», apunta Caballé. El promotor i primer amo va ser Joan Coll, un esparter. El seu fill la va vendre el 1783, a Andreu Sust, un mestra d'aixa. Tots estaven lligats directament o indirectament amb el mar, com els primers pobladors del barri. Aquest origen s'ha volgut evocar a l'interior, tot i que no ha mantingut les estances originals. «S'han creat dues plantes diàfanes, equipades amb ascensor i serveis de connexió a internet, projectors, etcètera, però també s'ha recuperat part del llenguatge mariner amb l'ús de materials com la fusta, molt relacionats amb els vaixells», diu Toni Martí, arquitecte de Foment de Ciutat Vella.

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

Per fora, setcentista, per dins del segle XXI. Tot un èxit, tenint en compte que la salvació va arribar in extremis, el juny del 2009, quan va passar a ser de titularitat municipal després d'una permuta de finques entre l'ajuntament i la societat d'immobles i inversions Gumont, SL.

De la desastrosa casa només en queda el record. Avui, convertida en Casa de la Barceloneta, espera acollir aviat el centre de recerca històrica del barri. Una rara avis que deixa el porró per la cultura.