Last Monkey: l'últim mico serà el primer

Last Monkey: l'últim mico. Així se sent, de forma irònica, Stefano Mazza, xef a la jungla de Sant Antoni. L'últim a arribar i amb una de les ofertes més sucoses on he ficat el nas últimament. Preu petit, carta petita, restaurant petit, cuina diminuta (4,5 metres quadrats: en l'oferta de treball va demanar un 'pica', un 'rentaplats' que no ocupés gaire). Satisfacció gran.

Plats-asiàtics-segons-un-italià-a-Barcelona-des de-fa-17-anys. És a dir, amb una mirada lliure de regionalismes i disposada al sacseig. I això interessa. Els calamars en la seva tinta apareixen amb majestuosa negror, i punt ideal de cocció, però tenen gust de coco. És un curri a la basca: «La recepta dels calamars és de la meva sogra».

A la carta hi ha seitons amb espècies japoneses i un 'salmorejo' amb tonyina fumada i salsa 'teriyaki'. Aquesta és la intenció, d'allà-i-d'aquí. El toc local i un toc viatjat en classe turista.

Vaig saber d'aquest home, exgrafista de TV-3, per Rie Yasui, a la qual va traspassar La Piccolina, que en conserva el nom, però no els plats italians. Ella serveix un bocata a la japonesa, el 'bocarròs'. En aquell lloc lil·liputenc, Stefano preparava pasta amb enginy: utilitzava l'aigua calenta de la cafetera per coure. Qui vulgui més detalls sobre la tècnica exprés, que l'hi pregunti. Abans va deixar el disseny, va estudiar hostaleria i va treballar amb Paco Guzmán a Santa.

El 'wonton' obert és una idea sobre la qual pensar (i copiar): subjecta uns musclos en escabetx amb sofregit de tomàquet. Sobre una altra fulla de pasta cruixent, 'pulled pork', que en llenguatge 'antifoodie' és porc esfilagarsat.

El 'monkey' és llest i ha organitzat una carta pràctica, amb plats que pot tirar endavant sense ajuda en aquesta gàbia que anomena cuina.

La inspiració pel 'wonton' amb el farciment a l'exterior es va presentar al veure les ales daurades dels paquetets durant un instructiu viatge per diversos països asiàtics. 

M'entretinc amb els 'edamames' amb oli picante (poc) i escalunya cruixent, m'encanten les albergínies confiades en oli i soia, aprecio el 'kimchi' de cogombre i poso els bastonets fins al fons de l'amanida d'algues, espinacs, 'vermicelli' (fideus) i una vinagreta de sèsam.

Anem molt bé, se supera el que s'esperava. Per acabar aquest tram de la muralla, la costella Pequín, peça marinada amb mel i espècies. Per atacar el tros imperial, un ganivet infantil. ¡Stefano, que podem fer servir armes blanques!

Dues postres: sorbet de llima amb 'chutney' de nectarina i un 'bao' farcit de xocolata, una manera dolça de presentar un d'aquests 'baocates' que empedren la ciutat.

Canya d' Alhambra i copa de vi negre Clos del Pinell: no tinc on triar. La part líquida necessita ampliació. Per compensar, una carta de còctels, ja inevitable a Barcelona.

Notícies relacionades

Robata: més 'sushiwoman' que Wonder Woman

4 terrasses per anar acomiadant-se de l’hivern

Lectura i pel·li simiesca: 'Viaje al Oeste. Las aventuras del rey mono' i 'El mono borracho en el ojo del tigre', que tant kungfu estrafolari ens va regalar en la infància. Han estrenat 'La guerra del planeta de los simios' i tot assenyala Last Monkey, encara que, segons l'argument, seria més aviat Last Man.

Hi vaig veure ganes, hi vaig veure gràcia, hi vaig veure possibilitats. Atents a l'evolució de l'espècie.