Entusiasme forà, desdeny local

Ara que és més 'fashion' prescindir dels mitjons, fins i tot a l’hivern i portant vestit, Barcelona es bolca en un nou mitjó. Que s’entengui aquí per mitjó la mania tan nostrada de qüestionar qualsevol intervenció artística a l’espai públic. Polèmiques recurrents a la ciutat de les quals no s’ha salvat ni La Pedrera, sobrenom popular que en els seus inicis no era gens elogiós. Amb tot, la controvèrsia més agra va ser el 1992 i va tenir Antoni Tàpies i el seu enorme mitjó per a la Sala Oval del MNAC com a protagonistes. Els enfrontaments entre defensors i detractors van ser considerables i la humil peça de vestir va acabar a l’armari fins que el 2010 va renéixer jivaritzada a la fundació del seu autor. Bé.

    Dues dècades després, el debat torna a estar servit. El nou mitjó mira a Vitruvi i la seva forma ideal de teatre clàssic. I neix com a intervenció: Frederic Amat pretén recobrir la façana del Liceu amb 170 cercles oberts de color sang d’un metre de diàmetre. Proposta arriscada que té el sector dividit, els polítics en guaret (l’ajuntament espera un informe sobre el seu impacte) i el públic amb l’enginy disparat: dònuts, anelles, salvavides i pírcings per a un rocòdrom són les coses més boniques que s’han dit fins ara del projecte. Déu n’hi do.

    Aquest, si acaba sent, no serà el primer dels treballs d’Amat per a Barcelona. Així que el que pertoca és indagar a peu de carrer si les seves intervencions agraden molt o poc. Un treball de camp gens científic que es resumeix en entusiasme forà i desdeny local. Al peu del coliseu líric, els més prudents ho consideren «innecessari per a una façana que ja té la seva pròpia identitat» i aposten per «fer-ho a la part moderna de l’edifici, al carrer de la Unió», com apunta la propietària de l’única botiga històrica que queda a la Rambla. Pels menys ponderats, la proposta és directament «horripilant» i alhora «un niu de coloms i de brutícia». Segons el parer de l’estanquer del carrer de Sant Pau, on dóna part de la façana, «és igual de lleig que l’edifici de Via Laietana, però almenys allà hi ha espai i l’obra resulta menys agressiva».

   

. L’edifici de Via Laietana és l’Hotel Ohla, el frontal i la rereguarda del qual Amat va omplir amb immensos ulls de ceràmica. «Càmeres de vigilància de plàstic que podrien vendre al Tiger d’aquí al costat», segons descriu un dels pocs barcelonins que circulen pel carrer Comtal. La resta de paisans ni s’ho miren. «¿Per a què? Si fa por», assegura un veí no gaire content amb el que veu des del seu balcó. Molt diferent ho perceben els de fora. Un jove amb aspecte nòrdic –de fet és serbi i té un nom impronunciable– enfoca amb la seva càmera una de les pupil·les de ceràmica. «Ho trobo meravellós i en absolut intimidant», reflexiona.

    De la mateixa opinió són unes noies valencianes que afirmen que ho perceben com una cosa «súper original que contrasta estupendament amb les construccions del barri». Menys entusiasta es mostra un grup d’italians: «No és harmònic amb la resta de façanes», encara que després de pensar-hi bé, donen un cop de mà a l’artista: «Barcelona és una ciutat jove, moderna, al capdavant de l’avantguarda, es pot permetre aquestes coses». La mateixa opinió expressen sobre el Liceu després de veure una foto amb la simulació de l’obra.

Com una tassa de te

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

 

COM UNA TASSA DE TE

Guy Nader i Rosita Calvi, libanès el primer, italiana la segona, es mostren exultants amb Amat. Nader es dedica a la poesia i imagina «el Liceu com una tassa de te la qual agafar per una de les seves nanses». Calvi és ceramista, així que la seva opinió és més pragmàtica: «S’ha de crear nous imaginaris i apostar per l’evolució de l’art». Tots dos coincideixen que és un projecte «fantàstic». La mateixa passió que dirigeixen cap al 'Mural de les olles', la paret del Mercat de les Flors que Amat va entapissar amb olles de ceràmica cap a l’any 2000. A tots dos els «encanta». I a Nader el fascina que totes les formes siguin diferents: «Permet fabular amb les peces en funció de l’estat d’ànim», afirma mentre les observa. No diuen res de la 'Pluja de sang' que decora l’escala del Teatre Lliure, però un intueix que hi estarien a favor. Una cosa que no passa amb l’Enric, un historiador de l’art per a qui les llàgrimes d’Amat són tristes i no aporten res. Ja ho dèiem, entusiasme forà, desdeny local.