Rajoy, Sánchez i les estrelles mortes

Per tenir una perspectiva encertada del que va passar en el cara a cara de dilluns, hem de retrocedir una mica en el temps. No fins a l’època de Zapatero, fa només quatre anys, ni tan sols fins als temps d’Aznar. La cosa ve de molt més enrere. Més o menys, uns 10.000 milions d’anys.

 

En aquella època, el nostre planeta encara no s’havia format. Encara no existia aquest preciós sol que ens il·lumina, ni els planetes, ni Bárcenas, ni Granados, ni Chaves, ni Griñán. Podrien no haver existit mai si no fos per una estrella llunyana que s’estava morint de vella.

Quan era jove, en els seus anys d’esplendor, lluïa magníficament en algun lloc de la galàxia. Hauria sigut un espectacle veure-la brillar. Al seu interior, els àtoms d’hidrogen es convertien en heli gràcies a la fusió nuclear. La seva altíssima temperatura, unida a la pressió gravitatòria, va aconseguir generar elements més pesants, com l’oxigen, el ferro, el calci o el fòsfor. Però res dura eternament i a la pobra estrella se li va acabar el combustible. Va morir de vella, com moren totes, i al fer-ho va explotar convertida en una supernova. 

La seva mort va ser fantàstica per a nosaltres. El fòsfor, el ferro, el calci i altres elements que va formar durant la seva vida van ser llançats a l’espai a tota velocitat. Van passar milers de milions d’anys i tota aquesta matèria va començar a girar fins que, lentament, es va formar el nostre daurat sol, els planetes, les muntanyes, els núvols, els arbres, Bárcenas, Rato, Chaves, Griñán, les faldilles de les noies, Pedro Sánchez i Mariano Rajoy.

Pensem en aquests dos últims. ¿De què estan fets? Si consultem un manual de biologia, veiem que el cos d’aquests senyors està format per ossos que contenen calci, sang que conté ferro i molta aigua formada per hidrogen i oxigen. ¿Els sonen d’alguna cosa aquests elements? Efectivament, aquests dos cavallers que no s’entenen estan fets de matèria creada a l’interior d’una estrella que va morir fa milers de milions d’anys. Vist des d’una perspectiva còsmica, les seves tossuderies resulten aterridorament ridícules. Trossets d’estrelles difuntes assegudes en una taula de debat, mirant-se amb recel i segurs de posseir la veritat fonamental sobre l’univers.

A La Sexta, el comportament d’aquests trossos d’estrella morta eren examinats per altres fragments d’estrella morta. I en cada una de les nostres cases, més grups de difunt material estel·lar analitzàvem la conducta de fragments que, al seu torn, analitzaven altres fragments.

¿El meu article els sembla molt apartat de la realitat? ¿Els fa la impressió que he escrit un text que no té res a veure amb el que va passar en el cara a cara? Entenc la seva estranyesa, però els asseguro que aquesta descripció del que va passar en el debat conté més veritats que les que s’hi van dir.

Notícies relacionades

Que es repeteixi el Big Bang

Terceres eleccions

Estem poc educats en el que sol anomenar-se «esperit científic». Aquesta mancança provoca que tinguem tendència a acceptar arguments d’uns i altres, així com les aparentment objectives anàlisis posteriors que se’n fan.

Dilluns vaig trobar a faltar mètode científic, aquest sistema implacable que separa el que és verdader del que és fals i que pot aplicar-se no només a les estrelles llunyanes, sinó també als polítics vells, als nous, als novíssims i als aparentment imparcials periodistes. Com que no vaig veure res d’això, he volgut compensar-ho avui aquí, potser exageradament. Però no importa exagerar, perquè la ciència és tan magnífica que molta resulta sempre poca.