Entrevista amb Sergi Bruguera: «No hi ha hereu de Nadal a Roland Garros, ni crec que n’hi hagi mai»

¿Quin és el primer record que li passa pel cap? L’últim punt de la final amb Courier. L’he vist i reviscut moltes vegades. Va ser un intercanvi de cops intens i llarg que va acabar amb una volea que va marxar fora mentre jo em tirava d’esquena sobre la terra.

¿Què va suposar guanyar Roland Garros? La màxima felicitat. Guanyar Roland Garros era l’obsessió de la meva vida. No hi havia cap altre torneig més important per mi. Un desig que tenia des de molt petit.

¿No ho va tenir fàcil? Estava en un gran moment i les condicions m’anaven perfectes. Feia bon temps, la pilota em botava i corria com m’agradava. Vaig guanyar Sampras a quarts, Medvédev, que m’havia guanyat sempre, a semifinals, i després Courier, que era el número 1 i havia guanyat els dos anteriors anys a París i a Roma.

¿També va aconseguir un rècord especial aquell any? Sí. Vaig guanyar Champion per 6-0, 6-0 i 6-0, però a més vaig aconseguir una ratxa de 31 jocs seguits sense perdre. Crec que és un rècord en la història del tennis. A primera ronda li vaig guanyar els 12 últims jocs a Leconte, després 18 a Champión i un altre més, a tercera, a Larson.

Després de 30 anys, ¿com veu el tennis actual? És molt diferent. Ara es juga gairebé igual en herba, dura o ‘indoor’. Abans quan jugaves en una pista ràpida gairebé no podies passar ni dues boles. Per a mi era impensable guanyar qualsevol altre Gran Slam diferent de Roland Garros. Els espanyols ens formàvem a terra. Jo vaig jugar el meu primer torneig en dura als 18 anys a l’US Open.

¿I els jugadors? En la meva època hi havia més especialistes segons la superfície de les pistes. Sampras, Becker o Edberg mai van poder guanyar Roland Garros, i per a mi i altres com Courier o Muster passava el mateix a Wimbledon. Ara gairebé tots tenen el mateix patró de joc. Han desaparegut els jugadors que podien jugar sense tenir molta força. Les boles semblen pilotes de bàsquet. O tens molta força o no les mous.

Amb l’experiència d’ara, ¿què canviaria en la seva carrera? Faria algunes coses diferents, segur. Per dir alguna cosa, m’hauria enfocat molt més en el servei, al qual abans els espanyols no donàvem tanta importància i era capital. Després també intentaria ser més valent, arriscar més, atrevir-me a provar noves coses, treballar per prevenir les lesions. Crec que vaig ser massa conservador quan les coses anaven bé.

¿Quin va ser el pitjor moment de la seva carrera? La lesió que vaig tenir a l’espatlla el 1998. M’impedia jugar allargant el braç, utilitzar-lo de palanca com era el meu estil. Em van operar per llimar els ossos, però ja no em vaig recuperar. A l’any i mig vaig haver de deixar-lo.

Va guanyar Roland Garros el 1993 i el 1994, va ser semifinalista el 1995 i finalista el 1997. Va marcar una època i des d’aleshores Roland Garros és territori espanyol. Bé, crec que en aquest domini un tal Nadal ens ha ajudat una mica [rialles]. Quan jo vaig començar no passàvem de quarts. Després de mi, Moyà, Costa i Ferrero van ser campions i Berasategui i Corretja finalistes. Vam trencar una barrera que semblava impossible.

¿Què va canviar? En el meu cas, creure en mi i treballar per aconseguir-ho. Vaig tenir el meu pare al meu costat per ajudar-me sempre i vam formar un bon equip amb Fernando Luna [extennista] i Salva Sosa [preparador físic]. Quan veus guanyar un que tens al costat, que el veus entrenar cada dia, que jugues contra ell, tu també creus que pots aconseguir-ho.

Nadal ja no estarà aquest any i ha anunciat la seva retirada per al 2024. El que ha fet Nadal és molt gran, inimaginable. Guanyar 14 Roland Garros, 22 Grand Slams i estar tants anys allà a dalt. No hi ha definició per qualificar-lo. A tots ens arriba el moment de l’adeu. Jo espero i vull que Nadal pugui acabar com li agradi a ell. S’ho mereix.

¿Què l’impressiona més de Nadal? Tot. És un 10 en tots els aspectes, no té debilitats, però si destaco una cosa especial és la seva mentalitat. Ell, Federer i Djokovic són jugadors de ciència-ficció. Estan en una altra dimensió a tots els nivells. Durant 20 anys només Murray o Wawrinka han aconseguit trencar el seu domini als Grand Slams. No hi ha gaire més a dir.

Va tenir Nadal de jugador quan va guanyar la Copa Davis com a capità el 2019. Va ser espectacular. Ho va guanyar tot. Individual, dobles i a la seva pitjor superfície que és l’‘indoor’, en una pista com Madrid, molt més ràpida per l’altura. No va perdre cap servei en tot el torneig. 

Ha entrenat Gasquet, Tsonga i fins fa poc Zverev. ¿Li agrada ser entrenador? Disfruto fent-ho. Ser entrenador és una mica com tornar a jugar. És com si juguessis en un vídeo amb la Play. Es viu molt, però res comparat amb ser allà a baix a la pista. M’agrada planificar els partits, ajudar el jugador i aportar la meva experiència.

Roland Garros sense Nadal serà estrany, ¿no? El que és estrany és que Nadal hi hagi estat sempre i al nivell que ho ha fet. Està molt obert. Amb Nadal la pregunta era qui podria guanyar-lo a Roland Garros, ara es tracta de saber qui guanyarà sense ell. 

Notícies relacionades

Obert dels EUA: Coco Gauff es fa gran a Nova York

Medvédev es fa gegant i deixa Alcaraz sense final en l’Obert dels EUA

¿Alcaraz apunta a ser l’hereu? Parlar d’hereu quan Alcaraz encara no ha guanyat cap Roland Garros i Nadal en té 14 em sembla una temeritat. No hi ha hereu, ni crec que n’hi hagi mai.

¿I com veu Alcaraz? És un fenomen que té una projecció increïble, em diverteix veure’l jugar perquè té molta varietat en el seu joc. És capaç de fer moltes coses i totes bé. És el que està jugant millor en terra aquest any i és un favorit clar per guanyar Roland Garros.