Nadal als seus alumnes: «Fracassar només és dolent si no sabeu aixecar-vos i tornar a lluitar»

El cert és que la graduació d’aquests nois i noies, que van comptar amb un padrí d’excepció com va ser Ricky Rubio, el base dels Cleveland Cavaliers («quan Rafa em va convidar em vaig fer derogar, bé, sí, espera que m’ho pensi, però la veritat és que no vaig trigar ni mig segon a dir que sí ¡i tant!»), a l’altura dels anteriors (Pau Gasol, David Ferrer, Ona Carbonell, Roger Federer i Maria Xaràpova), va girar sempre, com no, al voltant de l’última gesta de Rafa Nadal, guanyador del seu 14è Roland Garros i el seu 22è títol de Grand Slam.

La família, el primer

I tot i que Nadal havia ofert formidables entrevistes i declaracions a tots els mitjans de comunicació presents a París dilluns després de tornar a mossegar la copa parisenca en la Philippe Chatrier, el cert és que el millor discurs, el més sentit, el més autèntic, el més Nadal, se l’havia reservat per als seus alumnes. Tot va començar, per descomptat, amb un profund agraïment a les famílies de tots els alumnes «perquè sabeu que els vostres fills són el pilar fonamental d’aquesta acadèmia, d’aquesta escola i us agraïm, profundament, molt profundament, la confiança que dipositeu en nosaltres al posar el que més voleu, els vostres fills, a les nostres mans, per tractar que, en el futur, siguin grans persones».

A continuació, Nadal va parlar d’una cosa que, habitualment, sempre destaca en les seves declaracions, entrevistes o comentaris i és la necessitat i exigència que ha sorgit en la nostra societat de tenir-ho tot aviat, a la mà, quan se’ns ocorre. «Sé que el que està ara de moda és la immediatesa i que la paciència no és una virtut que sigui molt valorada. El mòbil ha transformat les nostres vides, l’agafem i tot ho tenim immediatament. Però avui volia recordar-vos que els grans objectius en la vida no s’aconsegueixen d’un dia per l’altre, no», va començar assenyalant el guanyador de 22 Grand Slams.

¿Com s’aconsegueixen?, segons el campioníssim més gran del món «s’aconsegueixen lluitant, lluitant, aprenent de les caigudes. Estic convençut que tots vosaltres sereu grans professionals i bones persones, que és el més important. Però també us dic, per experiència, que al camí us trobareu amb moments que no esperàveu, i amb decepcions que us faran dubtar de tot», és evident que els parlava un autèntic lluitador contra les adversitats de tot tipus però, especialment, físiques, gairebé insalvables. «És en aquells moments en què us heu de recolzar en la vostra família, els vostres amics i les persones de confiança que us recordaran quins eren els vostres somnis i els vostres objectius per tornar a somiar-hi».

La sala estava muda, atenta al discurs del campió de Manacor i qui sap si algun dels seus alumnes podien imaginar en aquell moment, no ja viure una carrera professional com la de Rafa Nadal, impossible ¿no?, però sí enfrontar-se a alguna d’aquestes adversitats que ell explicava. «Fracassar només és dolent si no sabeu aixecar-vos i tornar a lluitar. De vegades, caureu una vegada, i una altra vegada, i una altra vegada. Però és llavors quan heu de ser humils i acceptar que sovint les coses no surten com sempre volem».

I és quan va arribar el moment, no ja de la sinceritat, ja que Nadal ho estava sent i molt amb els seus alumnes, sinó l’instant de reivindicar, «en una societat que s’inclina per les coses a curt termini», dues virtuts «que semblen passades de moda: la humlitat i la perseverança. Si sou pacients i teniu la persistència i l’optimisme necessaris per no rendir-vos, tindreu molt de guanyat en aquesta vida, molt».

Treballar molt

Però Nadal no va voler deixar el faristol, el micròfon, sense recordar als alumnes que «les virtuts no s’adquireixen immediatament» sinó que són fruit de la feina diària, del dia a dia, de no deixar ¡mai! d’insistir. «Sent puntuals, entrenant el que toca, estudiant cada dia, tenint respecte i obediència als vostres pares, sent generosos amb els vostres amics, sent tolerants amb els que us envolten...són aquestes petites coses les que marquen la diferència i les que us faran millors professionals i grans persones per a la societat».

Notícies relacionades

Obert dels EUA: Coco Gauff es fa gran a Nova York

Medvédev es fa gegant i deixa Alcaraz sense final en l’Obert dels EUA

El primer que va aplaudir esbojarradament, com no, va ser el seu amic Ricky, que quan li va tocar el torn de dirigir-se als alumnes de la Rafa Nadal Academy by Movistar no va poder per menor que elogiar enormement i admirar la trajectòria de Rafa Nadal i assenyalar, destacar, molt, moltíssim, que «malgrat que estem parlant d’un esport individual com el tennis, ja veieu que Rafa sempre, sempre, diu que si no fos pel seu equip, ell no hagués guanyat el que ha guanyat. Perquè l’equip és importantíssim, sigui el fisio, el metge, el preparador físic, tots, tots, fan que la nostra feina, entrenament i rendiment sigui l’ideal, el que ens permet guanyar».

Però, això sí, Ricky va mirar de dir als nois i noies que es graduaven que no només cal sacrificar, lluitar, superar els mals moments, competir, «sinó que l’esport, fins i tot el d’alta competició, també s’ha de disfrutar. Jo soc molt partidari d’entrenar dur, competir dur, però també descansar i disfrutar. Per això recordaré tota la vida d’una tarda, als Jocs Olímpics de Pequín, el 2008, quan jo només tenia 17 anys i estava flipant jugant a cartes amb Pau i Marc Gasol, amb la ‘Bomba’ Navarro, amb Rudi, amb els més grans i, de sobte, van trucar a la porta de la nostra habitació, i eren Rafa Nadal i David Ferrer que es presentaven allà per si els deixàvem jugar amb nosaltres. ¡Nadal i Ferrer, quina parella! Doncs això, jugar, competir, però disfrutar».