Nadal: «Quan arribi l'hora de retirar-me ho sabré»

Rafa Nadal, núm. 1 del tennis mundial, ha rebut aquest dilluns el ‘Diario de Mallorca’,a la seva Acadèmia de Manacor, per repassar el 2019, encarar el 2020 i afrontar algunes de les crítiques que s’han llançat últimament, molt especialment, les del’alcalde de Manacor, Miquel Oliver, sobre la seva escola i activitats.

Amb 33 anys ha completat una de les millors temporades de la seva carrera. ¿Fins quan es veu jugant? No ho sé. No es pot preveure. Em veig jugant fins que el cap em mantingui la passió pel que faig. També és veritat que crec que és més fàcil que el cap es mantingui amb la il·lusió si el cos et respon. Si el cos no et deixa competir en llibertat perquè tens més dolor del compte, és llei de vida i les coses necessiten acabar. No es pot saber. No crec ni que sigui bo pensar-ho més del compte. Tampoc tinc cap por. No està planificat. Quan arribi el moment ho sabré i es farà.

¿El moment de la retirada pot produir-se quan deixi de guanyar? Quan no sigui feliç fent el que faig. No és només un tema de guanyar o perdre. Quan a un li agrada el que fa és igual si té més o menys èxit. Un no disfruta quan té més dolor del compte o quan ja no té la il·lusió per fer el que està fent.

Amb 19 títols de Grand Slam i 84 títols en el seu palmarès, ¿què el motiva a seguir? Federer en té 20; jo, 19, i Djokovic, 16. M’agradaria acabar com el que més títols ha guanyat, però no és una obsessió. He intentat fer el meu camí per donar-me opcions de competir com més temps millor. L’ambició sana és bona, la desmesurada és dolenta, com tot en la vida, perquè pot provocar frustracions, enveges i infelicitat. Tinc present que soc un gran afortunat. Si ells acaben amb més títols serà perquè deuen haver sigut millors. Un no es pot frustrar perquè el veí té una casa més gran que la teva o un mòbil més bo que el teu.

¿Quina influència té Carlos Moyá en tots aquests canvis en el seu joc? ¿És més entrenador o amic? Quan és amic és amic i quan és entrenador, entrenador. Les relacions personals no les separo de les professionals. El Carlos m’ha aportat una manera de treballar diferent. M’ha ajudat de forma decisiva a poder continuar sent on soc. Tant ell com la resta de l’equip sempre estan amb mi en les coses bones i en les coses dolentes. El Carlos és el més nou a l’equip, però ens coneixem de tota la vida. El Toni se’n va anar de l’equip fa dos anys, però no se n’ha anat gaire lluny. Parlo habitualment amb ell per telèfon quan soc de viatge i aquí.

¿El dolor s’aguanta pitjor ara que amb 19 anys? El que passa és que amb 33 anys tinc més dolor que amb 20 (riu). Un es cansa de tenir dolor, és una realitat. Hi ha èpoques millors i altres de pitjors i quan ho dic és perquè vinc d’una època continuada molt dolenta. No m’agrada queixar-me, compadir-me, però no podia més.

¿Les derrotes s’accepten millor ara que quan començava o perdre sempre fa mal? Sempre les he acceptat bé. No em quedo destrossat després d’una derrota ni estic en un núvol després de guanyar. Soc emocionalment estable. Ni quan les coses van bé tot és increïble i quan van malament no tot és dramàtic. Aquesta estabilitat em permet veure les coses amb tranquil·litat i perspectiva. No vull que les emocions em facin veure les coses d’una manera distorsionada.

Només ha perdut dos partits a Roland Garros. ¿S’ha arribat a sentir alguna vegada invencible a la terra de París? No em sento imbatible gràcies a Déu, mai. És una sensació arrogant, i mai he tingut una sensació d’aquest tipus. A més de no sentir-me imbatible és que no ho he sigut.

Va dir l’any passat que no canviava cap dels seus títols de Roland Garros per tenir un Grand Slam més dels que té. Doncs no, no canviaria ni un Roland Garros per tenir un altre Wimbledon. Guanyar 12 vegades és molt especial. Si ho he aconseguit jo, que soc normal, ho pot aconseguir un altre, però s’ha de ser conscient que és un número molt difícil i és probable que me’n vagi d’aquest món sense haver vist que em superin.

¿Com aconsegueix evadir-se de tot el que es publica de vostè, tant les coses positives com les no tant positives? No és que m’evadeixi, al final llegeixes o no llegeixes i ho acceptes. Les lloances no em fan perdre gens de realitat, perquè soc molt conscient que són passatgeres i que el tennis és una vida curta. És més important la persona. Les crítiques formen part de ser una persona pública. N’hi ha algunes amb raó i d’altres que no en tenen.

Rep poques crítiques. Sí que n’hi ha. Si són des d’un punt de vista objectiu i amb respecte, les accepto sense problemes. Però si són per fer mal, no. Alguna vegada m’han dit que estic acabat i no m’ha molestat perquè aquest dubte també l’he tingut jo. Però si la crítica és una mentida, crec que és un treball erroni del periodista sense pensar en el mal que es pot fer.

Les últimes setmanes ha protagonitzat una polèmica en l’extraesportiu al contestar a través d’una carta oberta a l’alcalde de Manacor, Miquel Oliver. Entenc que la polèmica no ve arran de la carta. La polèmica, que per desgràcia existeix, és per un fet continuat després que l’alcalde de Manacor doni una entrevista a un mitjà nacional.

I vista la repercussió al contestar unes declaracions que no havien tingut cap transcendència, ¿no se’n penedeix? No, no, jo no em puc penedir de la carta. Ni de bon tros. Quan ets l’alcalde d’un poble com Manacor no està bé confondre la gent i atacar una persona per atacar-la, sense cap tipus de fonament. Després ell diu que no és contra mi, però no és cert.

¿Què fa que escrigui la carta? Si ho faig és perquè es diuen coses que són greus. I no les diu qualsevol, les diu l’alcalde de Manacor, que és la meva ciutat. No tinc cap ganes de crear una polèmica i menys a Manacor, que és on viu.  Només he hagut de contestar dues vegades en la meva vida. La primera va ser quan vaig respondre a la ministra francesa que em va acusar de dopatge. Com a alcalde no pots donar una informació falsa. Hi ha coses que fan mal i més quan són a casa teva. Quan diu que no he pagat l’IBI, menteix. El dia que ell fa l’entrevista, l’IBI i l’impost d’escombraries estan pagats i la prova és que no pago recàrrec. He complert en tot moment.

L’alcalde diu que la relació amb vostè és bona, que si té un problema és amb el seu entorn. És molt fàcil voler distorsionar la realitat. ¿Amb quin entorn? ¿L’Acadèmia? L’Acadèmia soc jo i 300 treballadors. Potser vol fugir de tenir una confrontació amb mi perquè pensa que no li convé pel motiu que sigui, però no està bé.

Nega l’acusació de «tracte de favor» en el canvi de la llei per ampliar la seva acadèmia, però sí que admet «sentir-se privilegiat». La reforma que va permetre l’acadèmia no va ser aprovada per un sol partit amb el qual puguis ser afí, sinó que el recolzen quatre partits: El Pi, Ciutadans, el PSOE i el PP. Podem i Més hi voten en contra i no hi ha cap problema, ho respecto, com respecto que a Miquel Oliver no li agradi aquest projecte, però la llei es va aprovar democràticament i he complert tot el que se’m demanava al peu de la lletra. L’acadèmia l’he fet amb la millor de les meves intencions, això no és un cop de pilota urbanístic amb el qual m’estigui enriquint.

Notícies relacionades

Obert dels EUA: Coco Gauff es fa gran a Nova York

Medvédev es fa gegant i deixa Alcaraz sense final en l’Obert dels EUA

El PP va llançar a les xarxes la campanya #YoconRafa com a recolzament. ¿Creu que s’ha aprofitat políticament aquesta polèmica? És que tot és política. Ni necessito ni tinc cap il·lusió que es faci una campanya per donar-me suport, però quan l’alcalde diu que no li agrada que s’hagi polititzat des de les dretes queda molt bé, però qui ha obert el tema i l’ha polititzat ha sigut ell. No crec que la imatge de Manacor hagi de ser aquesta.

Vostè sempre ha dit que no entendria Espanya sense Catalunya. ¿Per on creu que passa la solució a la situació actual? No només no ho entendria, sinó que no m’agradaria. I no ho sé, no sé quina és la solució. He viatjat per tot el món i crec que som en un país on hi ha coses per millorar però som uns privilegiats. El que em sap més greu és l’enfrontament. El discurs dels nostres líders, d’un costat i de l’altre, és massa agressiu i radicalitza la societat.