Hola, Barcelona
Dijous, a la mateixa hora que els assistents del Primavera Sound es retiraven amb els seus estilismes festivalers ben xops, jo assistia a una altra coreografia, presumeixo que també molt barcelonina. Havia de carregar el vehicle elèctric per poder arribar a casa, activitat que afegeix un plus d’emoció a la nocturnitat.
L’aplicació em va indicar un lloc de càrrega a pocs quilòmetres, a la ronda de Dalt. Un punt tot sol enmig de tota la ronda. Lògic, estava ocupat. Vint minuts, em va dir el conductor. Se n’hi va estar 50. Es va fer la una de la matinada, però no vaig tenir ni un segon d’avorriment.
Notícies relacionadesAquesta benzinera resulta ser un punt de trobada de passejants d’altes hores, solitaris i desconfiats, sospitosos els uns dels altres. Darrere de la marquesina per pagar, bosc fosc, les muntanyes que delimiten la ciutat. Vaig comptar una cinquantena de persones i només tres dones. Totes tres, tancades. Jo al meu cotxe, la treballadora de la benzinera, darrere dels vidres reforçats de la botiga i zona de cobrament. La tercera, instal·lada al bany de dones al qual entraven, sense que pugui aportar més detalls, només homes. Com si el d’homes estigués espatllat i ells haguessin de fer les seves necessitats al de dones amb una dona a dins. Va passar una patrulla dels Mossos, van comprar alguna cosa a la botiga i se’n van anar. Va semblar que la música s’aturava. Un noi, amb l’esquena enganxada a la paret, va treure el cap per veure si ja se n’havien anat. Després se’n va anar ell, caminant, amb les mans a les butxaques. Fora de l’abast dels llums de la benzinera, es va endinsar en la nit.
¿Què havia vingut a fer? Va entrar un nou vehicle al recinte i es va aturar davant un lloc de càrrega. L’home caminava amb urgència, semblava tenir pressa per evacuar i arribava al límit. Per a la meva sorpresa, ni va intentar obrir la porta del lavabo d’homes. Va picar al de dones, la senyora va obrir i ell va entrar. Estic segura que el jove que havia entrat abans no n’havia sortit. De la nit, van arribar tres joves amb els pantalons per sota del cul, caminaven amb pretesa seguretat. Vaig pensar en Danny Zuko fent equilibris entre els seus amics i Sandy. Van comprar xiclets i van saludar un senyor molt gran i molt fora d’hores. Un d’ells li va donar alguna cosa. ¿Un xiclet? Vaig riure tota sola i per un moment em vaig demanar si els vidres del meu cotxe suportarien una bala perduda. ¿Quina ciutat comença quan acaba la nostra.
