La puta mili

Morts silenciades ha sigut un necessari documental produït per Televisió de Catalunya, sota la batuta de Mireia Prats i Joan Torrents, que van gestionar des de la televisió aquesta barbàrie amb una exquisida delicadesa, i on s’analitzen algunes de les morts de persones joves, amb tota una vida per davant i que avui, 15 de gener del 2026, l’Exèrcit espanyol continua silenciant davant una impunitat pròpia d’altres segles.

Són les històries de la puta mili que en els 80 es van versionar de broma però amb un rerefons molt fosc, amb un llenguatge impregnat d’expressions prehistòriques com el petate, el cetme, la garita i les maniobres, o ordres com "servir la pàtria", o el "1,2,3 ar"; l’"alto o disparo", joves inexperts que tocaven una arma per primera vegada en la seva vida però que la van perdre mentre manipulaven un cetme.... Èpoques en què la salut mental no comptava una merda i aquell que tenia algun defecte físic era enviat amb la pitjor de les humiliacions.

El programa es va posar en contacte amb instàncies superiors i la totalitat de les respostes es van rebre sense cap èxit amb expressions com: "Lamentem no poder facilitar cap resposta", "no es conserva cap expedient" o "no serà possible".

Tot això comptabilitzat a partir de la dècada dels 80. Des d’aleshores, mai una autoritat, un ministre en democràcia, i n’han passat de tots els colors, han facilitat cap mena d’explicació pública sobre cap mort, ni resposta a les seves famílies.

Notícies relacionades

L'Editorial de Cristina Villanueva: Escoltar les víctimes

Vito Quiles

L’excusa de la Llei de Transparència del Govern espanyol no ha permès obtenir cap dada sobre cap mort, d’un Estat que ni tan sols ha reconegut aquestes desaparicions o, com l’actual ministra de Defensa, Margarita Robles, ha resolt amb la frase "són coses que pertanyen al passat", mentre hi continua havent famílies destrossades que van perdre els fills sense saber el perquè.

Ens queda molta feina per fer. Massa.