Al marge de Dani

Al marge de Dani
2
Es llegeix en minuts
Sergi Mas

Quan em pregunten què busquem els humans quan mirem una pantalla (en un mòbil, una tauleta, un ordinador o des del mateix televisor) no acostumo a donar una resposta única. Com tampoc hi ha una àrea que se situï per sobre de les altres. La resposta és: tots hi busquem de tot.

"Calla, que com que el món on vivim és tan tòxic segur que la majoria de cerques es basen en continguts optimistes o d’humor". Doncs la majoria, no. "No descartis que canals que inclouen contingut religiós s’emportin la palma". Doncs tampoc. "Com que l’esport i la salut estan de moda, possiblement siguin els continguts més vistos". Doncs no necessàriament.

Ara bé, si donem per fet que un contingut optimista o d’humor ens facilitarà passar unes millors hores, una bona medecina és veure el nou late show de Dani Rovira (Al margen de todo), que es va estrenar dijous a La 1 de TVE. L’espai va arribar a una quota de pantalla prometedora, un 10,1%, amb una mitjana de més de 765.000 espectadors; un registre que per als temps que corren és més que correcte.

Va començar el programa amb una confessió: "¡Com puc tenir por, si ja he presentat tres gales dels Goya!" i reconeixia passar més nervis que por. Però el seu monòleg inicial va ser superlatiu, una mica curt per al meu gust. Recordo veure Dani al desaparegut Teatre Alexandra de Barcelona, a la rambla de Catalunya, fent un monòleg espectacular de gairebé dues hores de durada. Compta amb una capacitat oratòria fora del comú, improvisa ràpid i per no allargar-me més: és un tio que, en tot el que explica, té molta gràcia.

Notícies relacionades

A mi, Dani, que va tenir un Goya a millor actor revelació el 2015 amb Ocho apellidos vascos, m’agrada més com a monologuista en un teatre que com a actor en un plató. Sense conèixer-lo massa, quan està envoltat de públic el noto més en la seva salsa. Animo des d’aquí que ampliï el seu monòleg inicial i no es quedi en una breu casella de l’escaleta del programa.

Va completar l’estrena d’Al margen de todo una distesa entrevista a José Sacristán, al qual als 88 anys continua resultant un plaer escoltar, admirar i aplaudir. I amb la secció Tías de cine, en la qual va entrevistar l’àlter ego de Julia Roberts, interpretada per Mónica Pérez, una actriu que tant de bo continuï sent col·laboradora fixa del programa perquè ens regalarà grans nits d’humor.