L'editorial de Cristina Villanueva: Quan la corda es trenca

Una corda, estripada i curta, ens remou el cor i les entranyes. Estem acostumats als teatres de Rufián al Congrés. Aquest cop, es pot dir que és teatre? Perquè la corda explica una veritat incòmoda: quan el sistema falla, la gent es queda sola, davant de la por, davant de la mort. La raó és que a la comissió de la DANA es va parlar de protocols, d'alertes, de competències o, més ben dit, d'incompetències. De servidors públics incompetents que deixen els ciutadans sols, aferrats a una corda que es trenca. I als ciutadans ens importa tenir temps per plorar els nostres morts. Acompanyar en la malaltia els qui estimem. Tenir un salari digne per arribar al Nadal sense angoixa. I sentir que, quan tot trontolla, no acabarem aferrats a una corda tots sols.

Notícies relacionades

Les 10 sèries que no et pots perdre aquest febrer

‘Moure muntanyes’

Governar és més que gestionar emergències polítiques, és garantir allò que la gent necessita.

Benvinguts a 'El segon cafè'.