Bad Bunny, ¿gran músic o fenomen cultural i polític?

¿És pertinent distingir una cosa de l’altra, el fenomen i la substància artística, el catalitzador de debats culturals i el músic? Aquests dies, en vigílies de l’arrencada de la gira europea Debí tirar más fotos (avui i demà a l’Estadi Olímpic), es percep una discussió pública arran de la llista dels 30 millors compositors nord-americans vius de The New York Times, en la qual apareix Bad Bunny (i no Tom Waits, per exemple). El prestigiós pianista Brad Mehldau ha publicat una carta (a Substack) en què acusa el diari de "deixar-se portar pel fenomen cultural i no pel fenomen musical".

Però no sembla clar que les dues esferes visquin allunyades una de l’altra. Així ho veu un professor de composició musical com Àlex Pérez, del Taller de Músics. "Quan un artista té un impacte popular és perquè ha confluït amb una cosa més gran", observa, ja que "la música no flota en el cosmos, té a veure amb el que passa al món", i llegir-la tal qual, "només com a música", és un exercici que "no té sentit".

Despertar identitari

Tractant-se de Bad Bunny, tot està molt interconnectat: el seu poder per "despertar la identitat de tots els llatinoamericans, reprimida històricament", i el seu llenguatge musical, que fon ara el folklore tropical amb les capes electròniques, treballant "amb grans músics i productors 100% porto-riquenys", així ho explica la cantant i compositora Marina Molina. Boricua assentada a Barcelona, el seu grup, Marina y su Melao, està especialitzat en la bomba (com a mostra, el seu àlbum Rezo al agua, 2025), un gènere amb arrels africanes, molt percutiu, que, juntament amb la plena, es filtra a Debí tirar más fotos.

En la bomba hi ha crònica social i protesta, cosa que connecta amb l’esperit que envolta aquest disc. "És una música de resistència des que va néixer", remarca Marina Molina. "En el baty, el lloc on es tocava la bomba, les cançons moltes vegades deixaven anar missatges secrets en criolle sobre com s’escaparien els esclaus fugitius". Per això no és estrany que Bad Bunny acudís a aquests patrons rítmics (no n’hi ha només un: "La bomba és un metagènere amb ritmes base com el sicá, el yubá o el cuembé"), en una de les seves cançons més acusatòries, El apagón. Un tema que reflecteix el maltractament percebut per la metròpolis nord-americana. Com il·lustra Molina, "ve la tempesta i tot el país es queda sense llum, els hospitals inclosos".

Amb instruments reals

El simple fet d’integrar aquests gèneres tradicionals en la seva música ja té "un valor polític", destaca la cantant porto-riquenya. I la manera en què processa aquests ritmes amb perspectiva urban no és cap perversió, afegeix, perquè "utilitza els instruments reals, no passant els patrons a l’electrònica". A més, s’ha de valorar que "projecti al món talents de l’illa", com Los Pleneros de la Cresta o Chuwi.

La dimensió extramusical de Bad Bunny està aparellada amb la seva empremta musical, amb els dos paràmetres connectats en vasos comunicants. La seva evolució des del trap al reggaeton i, per això, a una música llatina híbrida que suma capes d’història i d’ultramodernitat mereix ocupar un lloc en la conversa. "El més destacable de Bad Bunny és que ha reinventat un gènere, el reggaeton, molt rígid en matèria de patró rítmic, codis i temes narratius", cavil·la Àlex Pérez, que a més d’impartir classes ha compost cançons amb figures de l’escena catalana com Lildami, Miki Núñez o Ginestà. "Ell és el primer culpable que el reggaeton sigui avui pop, flexibilitzant-lo i resignificant-lo, i fonent-lo amb músiques més atmosfèriques o melancòliques. El reggaeton de Daddy Yankee i el seu no tenen res a veure".

Discurs i evolució

Que els crèdits d’autoria de les cançons de Bad Bunny continguin de vegades tres, quatre noms o més (en línia amb la tendència del pop actual), pot aixecar sospites sobre qui concentra els mèrits. "Però abans, quan dominaven els grups, també podien firmar diversos membres. Ara, el cantant s’ajunta amb un altre compositor, un guitarrista i un arranjador i no és tan diferent. És una tonteria pensar que fer cançons així és menys autèntic", considera Àlex Pérez. El més rellevant és que Bad Bunny "té un discurs", que presenta "una evolució artística" i que "en cada disc inventa alguna cosa nova". Amb moments d’extrema sensibilitat, com "aquesta guitarreta suau que entra a la intro de Turista, o els cors de Café con ron".

¿La millor cançó de Bad Bunny? De l’última collita acostuma a esmentar-se Baile inolvidable (la millor del 2025 a Rockdelux ), tema per ballar plorant, es diria, amb aquest trànsit del desemparament electrònic a la calidesa salsera. Per Oriol Rosell, autor del llibre Matar al papito. Por qué no te gusta el reguetón (y a tus hijos sí), és una altra, Nuevayol, mirall narratiu-celebratiu-sentimental de la diàspora boricua a l’urbs gringa. "És la cançó més important", destaca. "Reflecteix el que ell busca, el vincle amb el passat, l’orgull de pertànyer a una comunitat".

La ‘psicodèlia vocal’

Després hi ha les aptituds de Bad Bunny com a cantant. ¿Rossinyol tropical? Bé, tampoc cal exagerar. "Però la pregunta de si canta bé és una mica antiga", al·lega Àlex Pérez. "Si és afinar, tenir tècnica, un rang vocal, un domini, podem dir que ell no és un gran cantant, com tampoc ho han sigut Bob Dylan o Kurt Cobain", afegeix, posant exemples que podrien semblar provocatius. "Cantar bé té a veure amb el que tu puguis expressar i tenir un timbre propi i reconeixible, una identitat". En àlbums anteriors, sobretot en la seva etapa més trap, Bad Bunny passava la seva veu pel tan discutit autotune, que s’aprecia molt menys a Debí tirar más fotos.

Però utilitzar el processador d’àudio no és una manera de dissimular que un no sap cantar, sinó un pas cap a una estètica vocal disruptiva, amb les seves pròpies lleis, defensa Oriol Rosell. "Es busca una veu cyborg, una abstracció, l’evidència de la màquina, la psicodèlia vocal de què parla Kit Mackintosh al seu llibre Gritos de neón", explica, veient-hi un senyal de fractura del marc de valors secular. "Per als adults que venim de la cultura de l’esforç, de saber tocar un instrument, això és difícil d’entendre i causa un xoc generacional".

Notícies relacionades

Rosa Maria Esteva, geni i figura de la restauració de BCN

L’epopeia lorquiana dels Javis genera entusiasme a Canes

Potser per això, en part almenys, Bad Bunny propulsa aquest corrent consistent a sobreimprimir els llenguatges sonors urbans sobre plantilles de música popular tradicional, o al revés, com han fet altres valors sorgits del reggaeton o el trap, de C. Tangana a l’argentí Milo J. Es podria veure aquí una recerca calculada de legitimitat. "Tots ells saben que el seu discurs més aspre, en el reggaeton o el trap, té un sostre de vidre. Si jo soc Bad Bunny i vull agradar als pares dels meus fans, he de transcendir el gènere", estima Oriol Rosell. ¿Acomplexament davant les músiques nobles dels nostres avantpassats? "N’hi ha, sí, però també un resultat artístic excel·lent".

Quan els estadis s’omplen acostuma a ser perquè el públic ha trencat les costures generacionals. Un èxit que Bad Bunny ha aconseguit també a Espanya fins i tot vencent, apunta Rosell, resistències inicials derivades de la "mirada postcolonial" que dirigim a Llatinoamèrica, contrariats perquè "aquest país no ha tingut mai la influència en el mercat pop que avui tenen ells". És, sí, el moment d’aquesta gran esfera cultural, on Bad Bunny encarna un rol catalitzador del qual no recordem precedents.