L’estrèpit de la TV d’Israel

Després del festival de dissabte, els puc assegurar que no tenia pensat escriure ni una línia sobre Eurovisió com a mínim fins al Nadal, a l’espera que passats els mesos tinguessin lloc algunes novetats. Però hem pogut veure un vídeo molt desagradable i molt desafortunat emès dilluns des d’una televisió israeliana.

En un programa d’entreteniment de la televisió de la cadena Reshet 13 titulat Moriah & Barako , noia i noi, els dos presentadors estaven entrevistant dilluns Noam Bettan, el representant d’Israel a Eurovisió i que finalment va quedar en segon lloc.

Iniciada l’entrevista va sortir a col·lació el tema de la possibilitat d’organitzar el festival a Israel, una cosa que va estar a punt de passar si no arriba a ser per la victòria de Bulgària després de l’última votació. En aquell moment els dos conductors van decidir abordar-ho de manera poc apropiada i van dir: "Si guanyem la pròxima vegada, podríem celebrar Eurovisió a les zones que vam ocupar a Gaza; allà hi ha un paisatge arrasat i amb vistes al mar, amb la qual cosa es podria construir un escenari, perquè es tracta d’un espai obert i aparcaments de sobres".

Una cosa: palestins i israelians malviuen en un conflicte que data de principis del segle XX i ni han volgut ni han sabut solucionar-lo per la raó. Ells decidiran, però que aquests presentadors facin mofa d’una barbàrie que ha segat vides de nens té un nom, que segurament tots coneixem. ¿Què esperem? ¿A tot estirar una amonestació de la UER? ¿I ja està? Sens dubte té gust de poc.

Segons els seus estatuts, la UER (Unió Europea de Radiodifusió) no és una institució oficial de la Unió Europea, sinó una entitat privada no governamental sense ànim de lucre que agrupa les televisions públiques europees. Llavors, ¿per a què serveix la UER?

Notícies relacionades

‘Pubertat’, una sèrie molt necessària

David Bisbal i les emocions d’‘El hormiguero’

Espero assegut que la UER prepari la seva resposta, em creuaré de braços i comprovaré fins quan continuaran mantenint aquesta màxima que solia prescriure el meu enyorat Alfonso Azuara, i que deia: "Entre l’honor i els diners, el segon és el primer".

Ja. Pot ser que soni estrany, i que el 2026 se’ns faci una muntanya, però potser ha arribat el moment de crear un organisme europeu, públic, amb una estructura senzilla, neta i, per una vegada, sense ànim de lucre.