He anat a veure ‘Torrente, presidente’

S’ha estrenat Torrente, presidente, que ha provocat dos enutjos: el de Santiago Segura, director i protagonista de la pel·lícula, i també el de la periodista Àngels Barceló, des de l’Hoy por hoy de la cadena SER. El primer es va queixar que alguns crítics havien revelat certs cameos que apareixen a la pel·li (aquí Segura va estar molt desencertat i poc elegant). I Barceló va mostrar el seu enuig per la surrealista queixa de Segura.

En el seu primer cap de setmana a les pantalles, les xifres van ser espectaculars. Va ser la quarta millor estrena espanyola de la història, amb una recaptació per sobre de set milions d’euros i més d’un milió d’espectadors. ¡Uf! Xifres astronòmiques que claven un cop a la boca a moltes estrenes de pel·lícules espanyoles que ni tan sols arriben a cent assistents. És per reflexionar, ¿eh?. Però que Segura es queixés públicament havent aconseguit aquests números va suposar un error palmari.

Àngels Barceló es va mosquejar, amb tota la raó del món, a l’assegurar: "Segurament no pot pretendre que la gent vegi la pel·lícula i no expliqui qui surt a la pel·lícula. Ningú firma un contracte de confidencialitat per no dir qui apareix. Si tu pagues l’entrada pots dir, un a un, els que fan cameos en aquesta pel·lícula. És com si Segura visqués en un món en el qual no hi ha xarxes socials". Un comentari al qual ni li sobra ni la falta res.

Vaig anar al cine diumenge passat al matí perquè per poder opinar d’aquest enrenou les coses s’han de veure. I, sincerament, em va semblar extremadament fluixa. Si l’objectiu era fer riure, amb mi no va tenir sort, perquè no vaig riure ni una vegada, malgrat que tinc el riure fàcil. Si l’objectiu era entretenir, ho va aconseguir, tot i que em va sobrar l’última mitja hora.

Notícies relacionades

‘La fugida, veritats ocultes’, la docusèrie sobre pederàstia i encobriment en escoles religioses catalanes

Com pans...

Tampoc em vaig partir la caixa amb alguns cameos protagonitzats pels que ni són actors ni actrius i reuneixen dots interpretatius que se situen sota mínims. La sobreactuació, per exemple, del petit Nicolás, que quan apareix es nota que està esperant que li arribi el torn per dir la seva frase, és molt patètica.

I com és habitual a les cintes de Segura, persecució final, armes, sang i la frase "Ens fem unes palletes", que en les primeres entregues de Torrente arrencava un somriure per allò de la novetat del personatge, però ara ja ni té cap gràcia que aparegui al film. En tot cas, la pel·li triomfa. Felicitats.