Comuniquin, sisplau

En general, no hi ha una norma universal, si bé si qui t’atén té en el seu ADN un altíssim grau d’estupidesa, ho demostrarà sempre. Hi ha qui viu la seva pròpia amargor i mira de comunicar-la i exterioritzar-la les 24 hores del dia, com si tot l’univers necessités conèixer el seu drama personal. No importa el motiu, perquè qui és imbècil ho demostrarà sempre.

El terme que ho reuneix tot es diu respecte, i es mesura pel grau d’imbecil·litat o d’educació de la persona que t’atén. Sovint depèn del dia que tingui, tot i que nosaltres com a clients no tinguem cap culpa de les últimes hores que hagi tingut l’empleat. Per tant, no descartem que hagi tingut un desacord amb el seu millor amic, una bronca amb la seva parella o que hagi discutit amb un company de departament. Tot i així, l’hi sua la seva feina i no torna la salutació al client a propòsit. S’ha de veure si aquesta persona coneix que cada "bon dia" que torna –o que no– està representant la imatge de l’empresa que li paga i per a la qual treballa.

Pot ser que en ocasions li importi un rave el que arribi a pensar el client i que en una arrencada de ràbia imagini: "Tant de bo em facin fora, agafo la liquidació i alguna cosa ja em sortirà". I és clar, nosaltres, com a clients, tenim el dret de tornar o no tornar a aquest establiment, exactament el mateix dret que el del mateix empleat quan actua com a client en un altre comerç. I els puc assegurar que m’estic referint a casos reals.

Notícies relacionades

I Letícia Ortiz va tornar a un plató

La confiança

O aquest dolorós silenci que un rep quan entra en un restaurant, un cambrer observa que acabes d’entrar-hi, no et torna ni la salutació (com es nota que el negoci no és d’ells), continues esperant a la porta fins que algú t’assigna una taula, i una vegada et dirigeixes a aquesta, un deixa anar un "bon profit" a quatre persones que estan menjant a la taula del costat... I que la resposta sigui el silenci... Absolutament desolador.

Valors, educació i respecte que estem perdent, amics. Així que comuniquin, sisplau, comuniquin. Suposo que afegir un somriure ja seria demanar massa, ¿oi.