Tejero i la memòria col·lectiva

El cervell és una màquina d’altíssima gamma i amb uns límits que la humanitat està descobrint. Un servidor l’anomena, amablement, mandonguilla. Perquè, tot i que no menjo dos cervells cada matí, la textura que té i fins i tot la forma em recorden molt les d’una mandonguilla. Un cervell humà és capaç de fer tant coses extraordinàries com cometre atrocitats, algunes d’elles tan agosarades com planejar un cop d’Estat en un país democràtic. I això va ser el que va gosar fer al seu dia el tinent coronel Antonio Tejero.

Ahir Tejero va ser ingressat, als 93 anys, en un estat de salut crític i fins i tot a primera hora de la tarda hi va haver mitjans que el van donar per mort, malgrat que no era la primera vegada que això passava: el 2018 se’n va certificar la defunció i el 2022 una notícia falsa n’anunciava la vetlla mentre la seva dona comentava: "Doncs em fa l’efecte que no perquè el tinc al meu costat fent un cafè".

Als que ja tenim una certa edat, el cognom Tejero ens fa viatjar en el temps i ens situa el 23 de febrer de 1981, quan un grup de militars va cometre el pitjor cop d’Estat possible. Avui, 44 anys més tard, encara queden alguns interrogants per resoldre. En els mitjans de llavors el cop es va qualificar de nyap, però mentre va durar la incertesa hi va haver bastant cangueli. Mentre passaven les hores i anàvem sabent el fracàs del cop, passàvem de la por a la sorpresa i la vergonya. Aquell "quieto todo el mundo" de Tejero, amb la pistola a la mà, ens va deixar gravada per sempre la suor freda d’aquella tarda mentre els diputats votaven d’un en un la investidura del segon president de la democràcia, Leopoldo Calvo Sotelo.

Notícies relacionades

‘El día después’, amor pel futbol

Sarah Santaolalla i els fatxes

La nostra memòria, i per tant el cervell, continua guardant imatges i sons d’aquell moment de la nostra història: els 35 trets al sostre de l’hemicicle; la clau de judo al llavors vicepresident, el general Gutiérrez Mellado; el posat d’Adolfo Suárez, assegut impertorbable al seu escó; les inquietants imatges que arribaven des de València amb els tancs transitant pel carrer; l’angoixada narració a la cadena SER del cop per part de Rafael Luis Díaz; el discurs del rei Joan Carles passada la mitjanit, o les imatges d’alguns guàrdies civils fugint per les finestres del Congrés.

Imatges i sons. La televisió i la ràdio. La nostra història i també la nostra memòria col·lectiva. I el cervell.