Iñaki Urdangarin: "La presó va ser una meravellosa lliçó d’honestedat"

Exactament. Bevolutive és un projecte que em fa tornar, que em fa recuperar les experiències del passat, tant esportives com personals. I rescatar totes les vivències, algunes d’elles extraordinàries, que he viscut en aquests 58 anys de vida, i tornar a traslladar-les tant a esportistes com al món corporatiu. En general, a les persones, però sobretot als esportistes per acompanyar-los en aquest trànsit cap a una nova etapa vital després de l’esport.

Està a punt de publicar-se el seu llibre. Es titula Todo lo vivido. ¿Què hi trobaran els lectors?

M’ha semblat que era l’oportunitat i el moment d’explicar les cinc etapes més importants de la meva vida: com s’ha construït l’Iñaki d’avui, donar a conèixer més la persona i els diferents personatges que s’han conegut d’Iñaki, ja siguin positius com en l’esport o no tan bons com en l’etapa fosca que vaig viure. Tot és una suma d’aprenentatges, de situacions que cal afrontar com qualsevol persona i de les quals cal treure els millors resultats possibles per continuar sumant capítols de la meva vida.

Al llibre parla obertament d’aquells mals moments, del pas per la presó... No amaga res.

Res. Al final la presó et condueix a un moment de reflexió, d’autoconeixement, d’afrontar cara a cara el que t’ha passat. I és un moment de màxima evolució en què t’has d’adonar del que t’hi ha portat i que necessites per continuar. La presó va ser una lliçó meravellosa d’honestedat i també de vulnerabilitat; d’afrontar la realitat com era, perquè, a banda d’un moment molt fosc, també era el començament d’una nova reinvenció i d’una nova oportunitat, que és la que vull aprofitar ara.

¿Es penedeix d’alguna cosa?

Sobretot em penedeixo de no haver sabut capgirar els arguments que em van portar a la presó. És una cosa que em va allunyar de la família i dels fills durant molt de temps, i de la qual no em vaig sentir del tot orgullós.

¿Realment era possible haver-ho fet més bé?

Recordo haver-me buidat en tot el que vaig fer, com en l’esport. Acabes un partit mirant d’haver-ho deixat tot a la pista. Ho vaig intentar, però no va ser suficient. Vaig haver de pagar un preu altíssim, que és estar molts anys sense veure els meus fills. Estic satisfet d’haver-ho donat tot, però no n’hi va haver prou. Hi va haver circumstàncies que van impedir que les nostres explicacions, que crèiem molt raonables, servissin d’alguna cosa.

Hi ha una xifra molt dura: 949. Són els dies que va estar sol, apartat de la resta dels presos.

El primer dia, quan arribes i es tanca la porta darrere teu, de seguida t’adones que entres en una etapa molt difícil i molt llarga. Aquest so de la porta et fa veure que estàs en un entorn d’on costa sortir. No em vaig imaginar mai aquesta situació, i també dic que potser va ser un càstig desproporcionat el que em va tocar viure. Sempre hi va haver voluntat d’aclarir; no hi va haver mai voluntat de delinquir. Va ser desproporcionat: les faltes administratives entenc que es poden arreglar amb situacions administratives.

I tenir la temptació d’acabar tirant la tovallola.

Sí, sobretot els primers mesos. Hi ha moments molt durs, en els quals penses que no podràs amb tot. Després, la capacitat de l’home és sorprenent per refer-se en les situacions més complicades. I, al final, quan va arribar la covid, jo ja estava cansat i tenia ganes que canviés la meva situació penitenciària, però hi va haver un confinament molt dur sense poder sortir al voluntariat que feia i es van tornar a tancar les visites. Tot això ho va complicar una miqueta més. Però vaja, allà ja veia una mica de llum al final del túnel.

Una cosa tan senzilla com una bicicleta estàtica va ser important.

Per a mi fer esport és el meu ADN, és part del meu dia a dia. I no poder-ne fer en condicions normals em perjudicava molt. Sort del jutge de vigilància penitenciària, que va veure la meva realitat i em va aprovar una bicicleta. Aquesta bicicleta estàtica va ser la meva millor companya a la presó. Ens vam fer molt amics. Ens pilotàvem l’un a l’altre. I també va néixer una afició que després he portat al carrer.

¿Està content de la manera com el va tractar el Barça?

El Barça és la meva segona família i sempre hi ha sigut. En la meva època d’esportista en actiu, l’experiència va ser increïble, però també en els mals moments. Quan per circumstàncies fora de l’esport es va plantejar la retirada d’una samarreta que està penjada per mèrits esportius, el Barça va mantenir la seva posició i la seva convicció que havia de seguir-hi. Els meus mèrits eren sis Copes d’Europa i una vida sencera dedicada al Barça. Dono les gràcies als dos presidents a qui els va tocar bregar amb la situació [Josep Maria Bartomeu i Joan Laporta].

Va ser membre de la casa reial. ¿Com és la seva relació amb el rei emèrit i amb el rei actual?

La meva etapa a la família reial va ser més amb els reis emèrits que amb els actuals, amb qui mantinc una relació de cordialitat, i si hem de felicitar-nos o comunicar coses, per descomptat que ho fem. Amb la meva exdona la comunicació és fluida, activa i contínua. Potser amb els reis actuals és amb qui mantinc menys relació, però també perquè no hi ha hagut tant contacte.

Notícies relacionades

La Volta 2026 tindrà estrelles i l’infern de Pradell

Golejada agredolça al Reial Madrid

Parla del rei emèrit amb cert afecte. ¿Va ser la persona que més el va ajudar? ¿El va protegir en aquest procés?

És tan difícil estar en la seva posició en el sentit de ser rei, ser pare de la meva exdona i prendre unes decisions que fossin bones per a tothom... N’hi va haver algunes que no em van beneficiar, però les vaig acceptar. En canvi, m’emporto excel·lents records i molt bones situacions que van passar plegats, i prefereixo que sigui així. Entenc que hi va haver decisions que no em van anar bé, però en el còmput global el saldo és molt positiu.