Un tàndem ancestral i futurista
E n algun lloc flotant entre el passat i el futur, la tradició i l’exploració, habita el vehicle que han creat Raül Refree i Aida Tarrío. Ell, músic i productor associat a una multitud de projectes amb artistes remarcables, incloent-hi veus femenines en aquell moment emergents com ara Sílvia Pérez Cruz, Rosalía o la portuguesa Lina. Ella, integrant de Tanxugueiras, grup amb vocació de transcendir les pautes del folk. El seu àlbum, confluència de diversos epés, Un final que parece un principio, va obrir espais arriscats i va remoure emocions ahir al vespre en l’estrena, al Teatre Casino de l’Aliança de Poblenou, dins de Barnasants.
Una "germandat galaicocatalana", així va ser com la va presentar el nou director del cicle, Marçal Girbau, en la nit que va ser també d’inauguració de Dopo Barnasants, un postconcert amb els micros oberts, al pis superior del teatre, un dia conegut com a Petit Club, inspirat ara en el Dopo Tenco (del Club Tenco de Sanremo). Un concert de posada en escena espartana i industrial: tots dos músics encarats, separats per una taula amb màquines i instruments i siluetejats en negre sobre un fons bàsicament blanc.
Va començar amb una de les peces més extremes del disc, Espadelada, amb el cant d’arrel popular de Tarrío sobrevolant els puntejos distorsionats de guitarra de Refree, músic que, recordem, fa un milió d’anys va ser membre de Corn Flakes, grup enquadrat en l’escola del hardcore melòdic.
Notícies relacionadesEl tàndem ha elegit l’àlter ego de Gala i Ovidio en homenatge a Rosalía de Castro (i els seus fills bessons), i una força poètica ancestral es va manifestar per mitjà de la veu de Tarrío, sense necessitat d’exageracions tel·lúriques, amb el seu natural registre commovedor, diàfan i ben modulat. I sense recórrer al repertori d’un altre temps, amb cançons noves, compostes per tots dos, en què ressonen ecos populars i que conflueixen amb textures híbrides: la pandereta i la dissonància elèctrica, l’harmonia de teclat i els greus fons digitals.
Tot plegat va fluir sense extraviar-se en les seves aventures i en servei a la noció de cançó, amb exemplars que van marcar com De maio a abril, Sí quiero o La teoría de la gravedad. Peces que el tàndem va desplegar amb cert distanciament amb el públic i que van fondre el timbre avantguardista i la melodia esvelta, la introspecció i la trama rítmica, per parlar-nos dels conflictes emocionals d’ahir i de sempre.
