Sorda

"Nosaltres, que anem d’entrevista en entrevista, estem tot el dia igual". Álvaro Cervantes intentava sufocar el pudor que em va provocar que em tremolés la veu al final de l’entrevista que li vaig fer a ell i a Míriam Garlo, la seva companya de repartiment a Sorda.

Hi ha pel·lícules que t’expliquen una història, i hi ha d’altres pel·lícules que t’obren una finestra a un món que, malgrat conviure-hi, no havies sabut mirar del tot. Sorda és de les últimes, et toca.

Míriam Garlo, la protagonista de la pel·lícula, és sorda a la pel·lícula i en la vida real, però va viure com a oient fins als set anys, per això pot expressar-se oralment amb normalitat i concedir una entrevista radiofònica. Ella viu, per tant, d’una manera mixta, cosa que la converteix en un pont poderós cap a les persones sordes. Pot dir-nos en la nostra llengua com estan d’aïllats, la manca d’oportunitats que tenen, que per què no aprenem a comunicar-nos-hi. És un pont fràgil, ja que per respondre necessita intèrpret, però la seva veu és clara i poderosa, i a la pel·lícula fa tremolar.

Mixta també és la parella que fan en la ficció amb Álvaro Cervantes, que es va presentar per a la pel·lícula havent après ja la llengua de signes, fins que el nadó que tenen junts desequilibra la balança. L’Álvaro traspua sensibilitat dins i fora de la pantalla, i està en un dels seus millors moments com a actor, així l’hi han reconegut al festival de Màlaga.

Míriam Garlo va perdre la capacitat de sentir-hi per una infecció, però no va aprendre la llengua de signes fins als 30. Durant 23 anys va viure llegint llavis i seient a primera fila a classe per no perdre’s res. ¿Per què? ¿Qui sap fer-ho bé a la primera? Potser per protegir-la, per no acceptar un canvi dolorós, perquè no se sentís diferent. Però la veritat s’imposava, sense llengua de signes estava doblement aïllada.

Notícies relacionades

TV3 renova les cares dels seus 'Telenotícies', amb la baixa de Ramon Pellicer

Andreu Buenafuente: «A hores d’ara ja no em preocupa aixecar polseguera»

Explica amb els ulls oberts i rodons com plats que descobrir que podia viure com a sorda no va ser cap renúncia sinó al contrari, que hi havia tota una comunitat com ella i per fi podia autodefinir-se d’alguna manera i saber que no era una persona estranya, va dir. De vegades les etiquetes són imprescindibles.

Vagin a veure Sorda tenint en compte aquesta informació extra. Aquesta mare no els deixarà indiferents.