Les ‘kellys’ no són tontes

He revisat els meus arxius, a veure quan vaig escriure la primera vegada sobre les kellys: va ser el 2017. Les havia conegut poc abans, parlant amb una netejadora d’hotel a la qual vaig descobrir amb un munt d’octavilles. Des d’aleshores han passat set anys, un maquillatge a la reforma laboral i el Govern més progressista de la història, però l’externalització de certs serveis essencials per a la marxa d’un negoci sembla que no es discuteix. L’externalització podria no ser el problema si a Espanya s’apliquessin estàndards estrictes, però al final sempre és una manera d’estalviar costos.

Notícies relacionades

La revolució d’Apple

El llenguatge de Chicote

Les cambreres de pis, les kellys, són un dels moviments socials més interessants dels últims anys. Fa una dècada que estan organitzades en diversos grups, gairebé sempre a l’esquena dels sindicats, que han intentat canibalitzar-les. S’han mostrat també taxatives i impermeables als cants de sirena de partits molt d’esquerres i molt feministes, que estan encantats de fer-se una foto amb dones que treballen molt dur, però s’obliden l’endemà del repartiment de butaques en el Congrés. Aquestes senyores tenen les coses massa clares per convertir-se en unes eines de ningú. Si aconsegueixen els seus objectius, serà pels seus propis mitjans.

En aquest sentit són, alhora, un exemple i una constatació. Exemple d’enteresa, treball dur, intel·ligència i sentit de la justícia; constatació que les antigues organitzacions pensades per canalitzar la reivindicació laboral (partits i sindicats) fa molt que van deixar de servir al seu objectiu. Si Espanya serà un país de cambrers i hotels, com fa pensar l’absoluta absència de projectes estructurals alternatius al turisme, faran falta moltes kellys, és a dir, molts treballadors capaços d’agrupar-se al voltant de la defensa dels seus interessos i de plantejar un discurs nítid, al marge del gest sempre vampíric dels polítics.