Oriol Pla, actor: "És bonic que una cosa feta a Barcelona arribi a l’altra punta del món"

¿Què va pensar quan va saber que l’havien nominat?

Estava rodant amb el Javi [Giner] a Bilbao. Havíem tingut un dia molt complicat i, de cop, va arribar la notícia. Vaig pensar que era bonic que una cosa feta a Sant Iscle de Vallalta i Barcelona hagués arribat a gent de l’altra punta del món.

¿És un seguidor de l’univers de les sèries en general? ¿Un gran coneixedor dels Emmy?

Coneixedor dels Emmy, no, però sé el que són, és clar. Sí que és veritat que, com els Oscars, al final són premis que dona una acadèmia… I sempre he intentat no donar gaire valor a això de premiar les arts, tot i que sigui una cosa que l’ego agraeix. En les sèries estava més ficat fa un temps, més al principi d’aquesta última època, quan van sortir Los Soprano, A dos metros bajo tierra o The wire. Últimament no tant. Cada vegada m’interessen més les minisèries i, sobretot, les pel·lícules, l’acte poètic de reduir-ho tot a un temps determinat.

Un personatge com el de ‘Yo, adicto’ requereix una entrega i una generositat radicals per part de l’actor. ¿Era això precisament el que l’atreia?

Van ser diverses coses en realitat. D’una banda, estava la temàtica. O el fet que el projecte traspassava el simple fet de fer una sèrie i tenia una voluntat guaridora. L’entrega estava alineada amb aquest valor. I a mi, personalment, m’encanten els reptes.

És un treball molt físic, en què el cos parla tant com el rostre. Pel constant frenesí del protagonista i, després, les repercussions de les seves addiccions. Una cosa que el deuria atraure, si ens fixem, per exemple, en una cosa com el seu espectacle de creació ‘Gola’, amb aquest element tan físic també.

A veure, s’actua amb el cos, no s’actua amb res més. Em fa gràcia que diguin que sóc un actor físic perquè em dic: "A veure, els altres també són físics». Sí que és veritat que jo vinc d’una escola molt més física, d’una herència més de Lecoq o d’un teatre que beu més del carrer. Sento un gran amor per l’artesania de l’expressió corporal i sempre m’hi recolzo.

El cim d’aquesta part física deu ser el seu ball despullat al ritme del ‘Benvolgut’ de Manel. ¿El considera un moment culminant de la seva carrera?

Va ser una escena agradable de fer perquè explicava un camí emocional sense text. Que em permetia ballar i fer un arc emocional des de la dansa. L’imaginari era potser més del Javi que meu, referents de pel·lícules, una mica de Liza Minnelli, una mica de Bob Fosse… Vaig deixar que això es filtrés, però vam fer la coreografia amb Guillermo Weickert, que, de fet, va ser la primera persona que em va parlar del llibre quan estàvem de gira junts amb la companyia de circ Baró d’Evel.

¿Li va donar Giner moltes indicacions de com havia de reaccionar o, al contrari, el va deixar construir la seva pròpia versió d’ell?

Sento que Giner em va dirigir moltíssim, però em va dirigir confiant en mi i donant-me molt espai, una cosa que en el fons també és dirigir. Vam parlar molt, molt, molt, vam passar molt de temps junts… I el que vam veure va ser que no feia falta fer una imitació. M’havia d’acostar al personatge sense abandonar la meva autonomia i la meva sobirania. Jo estava fent, simplement, un Javi. Hi ha coses que són idèntiques a ell. Però, alhora, hi ha coses que són idèntiques a mi. I també d’altres que són una barreja d’un i l’altre, que era el nostre objectiu. Era una mica: "Si tinguéssim un fill tu i jo, ¿com seria?».

A alguns actors no els ve de gust caure malament, però aquí vostè, durant diversos episodis, interpreta algú de qui costa apiadar-se.

És un repte caure malament a la gent i, alhora, aconseguir que vulgui saber què et passa. Era tota una aposta. Era important perquè es tractava d’explicar una persona gilipolles, dèspota, difícil, irada… Com això era una màscara i era la conseqüència d’una malaltia. Així doncs, era important explicar el monstre en què es converteix una malaltia no tractada.

Al principi, és fàcil dir: "No m’identifico gens amb aquesta persona», però així que avança l’acció, t’adones que la seva història no és tan diferent de la teva o de la de molts.

L’espectador pensa que li explicaran la història d’un addicte i es distancia pensant: "Jo no soc un d’aquests». De mica en mica, les capes van caient i, cap a la meitat de la sèrie, ja s’acosta molt més a tu. Les capes més nuclears, psicològiques, emocionals, socials, ens travessen tots. Som fills d’una societat addictiva. D’un món on el teu estatus depèn de com d’agressiu que siguis. D’una farmacologia que et ven la solució ràpida, aquesta que volem per estar abonats a un ritme de treball imposat pel capitalisme; no podem parar mai i volem les coses ja. Tot ens empeny una mica a la psicosi.

¿Hi va haver algun personatge anterior que el preparés?

Pot ser que la sèrie El día de mañana, pel fet de ser un paper protagonista de sis capítols, de sis hores de ficció. L’experiència de saber a quin tipus de rodatge, d’espai professional i laboral havia de respondre. Això em va servir, sens dubte. Tot i que a escala interpretativa m’ha ajudat tot el meu viatge en el teatre, la dansa, el circ… Tot m’ha ajudat d’alguna manera. Per exemple, sé treballar un monòleg perquè en vaig fer un d’hora i mitja durant vuit anys al teatre [Ragazzo].

Notícies relacionades

Els Pecos, la venjança d’un fenomen fan menyspreat

El somni americà mutilat

¿Què li agradaria que extragués l’espectador d’aquesta sèrie? Perquè les seves lliçons semblen extrapolables a moltes classes de crisi personal.

M’agradaria que cada persona extragués el que més l’ajudi. Però hi ha una escena en concret que em sembla rellevant a la peça. Es parla d’aquell moment en què no estàs en un lloc feliç i vols anar a un altre lloc. Estàs caminant cap allà, però cau la nit, enmig del desert, i no veus absolutament res del camí… Perds la confiança en tu mateix. No saps si tornar. Ets en terra de ningú. Avançar és encara més dolorós, si és possible, que tornar enrere. Has de tenir la confiança, travessar el bosc perquè a l’altre costat hi ha un regal. A l’altre costat estàs tu.